El Consell Executiu ha analitzat l’informe Crònica d’una ofensiva premeditada: les conseqüències sobre les persones de Catalunya, que detalla l’estratègia del Govern espanyol per ofegar, limitar i laminar l’autogovern de Catalunya. El document posa de manifest “la visió monolítica i centralista de l’Estat”, la manca de voluntat de diàleg, la “inacció” davant les propostes fetes per Catalunya (pacte fiscal, dret a decidir), “l’atac al model lingüístic català” o “el menysteniment de la llengua”. Elements que, segons el treball, expliquen que una gran majoria de la ciutadania hagi expressat la seva voluntat de decidir el futur polític de Catalunya per garantir el progrés econòmic i el benestar social del país.

 

L’informe Crònica d’una ofensiva premeditada: les conseqüències sobre les persones de Catalunya va ser encarregat pel Consell Executiu en la reunió del 3 de març passat, davant del degoteig constant de decisions de l’Estat que afectaven l’autonomia de Catalunya. A través d’un centenar de pàgines, el document analitza el procés de recentralització de competències que el Govern espanyol ha fet a nivell econòmic i normatiu. En aquest sentit, contraposa la “inacció” de l’Estat en els diferents processos de negociació amb Catalunya (traspassos, pacte fiscal, dret a decidir) o a l’hora de complir sentències desfavorables a la “hiperactivitat” per recentralitzar i limitar l’autogovern català en tots els àmbits d’actuació, ja siguin polítiques socials, econòmiques o institucionals. El treball també analitza la falta de voluntat de diàleg que ha mostrat davant la petició del Govern de buscar una solució negociada i pactada per satisfer els desitjos d’una gran majoria de la població catalana per decidir el futur polític del país.

 

 

Des de 1978, els successius governs de la Generalitat, de formacions polítiques diverses, han intentat sempre buscar solucions dialogades i pactades, per garantir el benestar dels ciutadans de Catalunya i satisfer els anhels i desitjos d’una gran majoria de la població catalana per decidir el futur polític del país. El document relata, en aquest sentit, com el Govern de l’Estat espanyol ha “eliminat tota relació de diàleg” amb les institucions catalanes, amb el llarg procés de negociació de l’Estatut d’autonomia de Catalunya de 2006, retallat pel Tribunal Constitucional després de ser referendat pel poble català; la petició del pacte fiscal de 2012, “un cop palesada la insostenibilitat d’un finançament injust”, o la demanda constant a les institucions espanyoles de facilitar els mecanismes per fer realitat el dret a decidir del poble de Catalunya l’any 2014.

 

L’informe constata que “no només no s’han escoltat les demandes de la ciutadania, sinó que s’ha topat contra un mur”. L’Executiu, de fet, ha paralitzat les relacions bilaterals Estat-Generalitat: durant els anys 2012, 2013, 2014 i 2015 no s’ha reunit cap dels òrgans bilaterals previstos per desplegar l’Estatut, ni s’ha aprovat ni ampliat cap traspàs, tot i les reiterades demandes de la Generalitat.

 

 

L’informe posa de manifest l’ofec econòmic a què l’Estat ha sotmès els darrers anys les institucions catalanes, amb un model de finançament injust i un dèficit fiscal insostenible, que situa Catalunya com el desè territori en recursos per capita rebuts, per sota de la mitjana espanyola, quan és la tercera en aportació de recursos tributaris al sistema de finançament. Des de fa 25 anys persisteix el dèficit fiscal que pateix Catalunya i que el 2011 es va situar en els 15.006 milions d’euros, el 7,7% del PIB, xifra que equival aproximadament a totes les despeses de la Generalitat en salut, educació i benestar social de 2011 o a la previsió de despeses de l’Estat en defensa i seguretat per a aquell any.

 

A tot això cal sumar la política per obstaculitzar sistemàticament totes les iniciatives que ha impulsat la Generalitat per aconseguir nous ingressos i reduir les despeses sense afectar l’estat del benestar. El Govern espanyol ha interposat recursos d’inconstitucionalitat gairebé sistemàticament contra les mesures tributàries de la Generalitat, com les taxes judicials, l’euro per recepta, l’impost sobre els dipòsits en les entitats de crèdit, l’impost sobre la producció d’energia elèctrica d’origen nuclear o l’impost sobre la provisió de continguts per part dels prestadors de serveis de comunicacions electròniques i de foment del sector audiovisual.

 

 

 

En matèria de benestar social, l’Estat ha incomplert el desplegament de la Llei de la dependència i ha retallat en 3 anys un total de 240 milions d’euros a Catalunya, que haurien permès crear 13.000 noves places residencials o incloure 26.500 persones al sistema de protecció, entre d’altres. Tot i que per llei hauria d’aportar el 50% del finançament públic, el 2014 l’Estat només es va fer càrrec del 17,5%, mentre que Catalunya va haver de fer front al 82,5% restant. Si la Generalitat hi hagués destinat els mateixos recursos que l’Estat, s’haurien deixat d’atendre un 65% de beneficiaris de la norma. De fet, aquest sobreesforç econòmic ha permès que prop de 100.000 ciutadans hagin rebut la prestació.

 

La sanitat pateix un dèficit crònic de recursos, que se situa en el 10% de la despesa total en salut de l’Estat. Els recursos per capita de Catalunya estan per sota de la mitjana espanyola com a conseqüència del model de finançament, fet que ha obligat a sacrificar la paga extraordinària dels professionals sanitaris durant 3 anys consecutius.

 

En ensenyament, a part de l’atac continuat al model d’escola catalana, des de 2010 les transferències finalistes de l’Estat s’han reduït un 98%: han passat de 147,3 milions d’euros el 2010 a una previsió de 2,87 milions per al 2015. Es manté també la recentralització cultural de l’Estat, que als pressupostos de 2015 congela l’aportació en cultura a Catalunya i, en canvi, augmenta el pressupost dels museus del Prado, Reina Sofía i Thyssen o del Teatro Real. De fet, des de 2011 s’han reduït un 42 per cent les aportacions del Govern espanyol als equipaments culturals de Catalunya.

 

 

 

 

La manca d’inversions a Catalunya ha estat constant al llarg del temps i ha afectat totes els àmbits: Rodalies, corredor del Mediterrani, accessos als ports, gestió aeroportuària, carreteres... El Govern espanyol deu 3.967 milions d’euros al Govern de la Generalitat per l’incompliment de la disposició addicional tercera de l’Estatut, que havia de pal·liar el dèficit crònic en infraestructures. Amb aquest import es podrien fer 4 regadius com el Segarra-Garrigues, 20 llançadores ferroviàries a l’aeroport del Prat o acabar la Línia 9 del metro.

 

Entre 2009 i 2014, la inversió de l’Estat a Catalunya s’ha reduït un 71%, 22 punts per sobre de la mitjana espanyola. Aquest 2015 Catalunya és el tercer territori per la cua en inversió: concentra només un 9,5% de la inversió total, la meitat del pes que té el PIB català al conjunt de l’Estat. De fet, és el percentatge més baix dels últims 17 anys. Tal com posa de manifest l’informe, no es tracta d’una qüestió de disponibilitat pressupostària, sinó de voluntats, com demostra el fet que només s’hagi executat un 7% del Pla de Rodalies de Catalunya 2008-2015 i, en canvi, s’hagi executat en un 100% el de Madrid.

 

En matèria d’ocupació i relacions laborals, l’Estat ha reduït un 60% els fons per a polítiques actives d’ocupació, cosa que ha limitat la capacitat de la Generalitat per atendre persones amb programes d’orientació, formació i contractació. La discrecionalitat en el repartiment de recursos també queda palesa en l’àmbit agrari. Mentre la UE i la Generalitat incrementen el pressupost del Pla de Desenvolupament Rural 2014-2020, l’Estat només hi aporta el 7,3% dels ajuts, enfront del 23% d’altres comunitats.

 

 

 

 

El Govern de l’Estat ha impulsat una reforma administrativa basada en l’informe elaborat per la Comisión para la Reforma de las Administraciones Públicas (informe CORA) que, sota l’excusa d’eliminar possibles duplicitats institucionals i administratives, proposa eliminar organismes sense valorar el repartiment competencial. Proposa que la Generalitat suprimeixi institucions i organismes estatutaris de forta implantació a Catalunya, com el Síndic de Greuges, la Sindicatura de Comptes o el Servei Meteorològic de Catalunya.

 

A banda de les figures tributàries impugnades per l’Estat, el Govern espanyol ha presentat fins a 19 recursos d’inconstitucionalitat contra normes o disposicions catalanes, entre les quals destaquen les que afecten el model català de comerç (horaris, rebaixes, grans equipaments) o les que pretenien fer front als casos de pobresa energètica.

 

Cal dir que, tot i aquesta quantitat elevada d’assumptes que l’Estat porta als tribunals, el mateix Govern espanyol incompleix sistemàticament la legalitat vigent i els compromisos adquirits. Fa més de 15 anys que incompleix sentències del Tribunal Constitucional i del Tribunal Suprem favorables a la gestió territorialitzada del 0,7% de l’IRPF. Són un total de 12 sentències incomplertes que impliquen que 20 milions recaptats a Catalunya no tornin al país. També fa més de 20 anys que incompleix la llei en matèria de beques a l’estudi i no n’ha traspassat la titularitat a la Generalitat. De fet, fins i tot després de 30 anys de les primeres sol·licituds encara no s’ha complert la devolució total dels Papers de Salamanca.

 

 

Les darreres pàgines de l’informe se centren en l’atac constant que pateix la llengua i el model d’escola catalana, element d’integració i cohesió del país que ha funcionat amb èxit els últims 30 anys. L’aprovació de la Llei orgànica de la millora de la qualitat de l’educació (LOMQE) ha introduït canvis profunds en el model de distribució de competències, reduint a residuals les competències territorials. Això, tal com posa de manifest l’informe, impossibilita la continuïtat del model d’escola inclusiva i del sistema d’immersió lingüística.

 

En paral·lel, el treball constata el menyspreu continuat a la llengua catalana. L’Estat “no només no té pel català el respecte i la protecció especials a què fa referència l’article 3 de la Constitució espanyola, sinó que l’incompleix sistemàticament amb contenciosos permanents que pretenen afectar el corpus normatiu de la llengua” (5 lleis impugnades per raons lingüístiques com són les lleis d’educació, del cinema, de l’occità, d’acollida i del Codi de consum). També constata la proliferació d’iniciatives contràries que avanci o desenvolupi amb normalitat la llengua (LAPAO, decret de trilingüisme a les Balears) i la “passivitat” de l’Estat davant de posicionaments catalanòfobs.