El conseller de Cultura, Santi Vila, ha presentat la nova denominació del claustre de l’Arts Santa Mònica, que des d’avui es diu Claustre Max Cahner, en reconeixement a qui va ser conseller de Cultura de la Generalitat en el període 1980-1984. El conseller Vila ha apuntat que “aquest país i el Departament de Cultura deuen molt a Max Cahner, una persona que no necessitava el càrrec per ser honorable; al contrari, ell honorava el càrrec”.

 

Santi Vila ha apuntat que “el testimoni de personatges com Max Cahner ens pot orientar en els moments actuals perquè, amb tots els encerts i tots els errors, segur que allò que despertava i desperta admiració d’aquesta persona és la seva coherència personal i el seu compromís amb les seves pròpies conviccions”.

 

El conseller de Cultura ha recordat la importància de la figura de Cahner i del seu llegat: ““Hem tingut molta sort que al davant d’aquesta institució hi hagués Max Cahner. Era una persona que va comprometre la seva vida intel·lectualment i acadèmicament, i també com a activista, amb la identitat, la nació, la cultura i la llengua catalana”.

 

Vila ha recordat que “en un moment donat va sentir la necessitat de passar a la política. Ho va fer convençut que Catalunya vivia, l’any 1980, un moment fundacional , i que era el moment de reprendre una llarga tradició iniciada, com a mínim, en temps de la Mancomunitat, i que necessitava un fil de continuïtat i el compromís dels millors, i ell n’era un. Era el conseller de Cultura natural per a un país que vivia un moment fundacional i que havia de dotar-se de les estructures d’Estat per ser una nació més o menys normalitzada en el concert de les nacions del món”.

 

El conseller ha fet un reconeixement a la tasca de Cahner perquè “la feina que va fer en el quadrienni en què va ser conseller i la que es va anar desplegant en dècades és impagable, sense la qual no entendríem el moment que vivim avui ni la manera de pensar política de la majoria dels nostres conciutadans. Només des d’aquesta herència s’explica el moment que vivim i l’ambició dels projectes que tenim. Només des d’aquest fil roig de catalanitat és intel·ligible per a qualsevol ciutadà que Catalunya es plantegi un projecte d’independència política”.

 

El conseller Vila espera que “els ciutadans que visitin Arts Santa Monica, quan vegin el nom de Max Cahner, es preguntin, malgrat aquest procés de desmemòria que vivim, qui va ser aquest home i sentin la irrefrenable curiositat de conèixer un personatge cabdal per saber qui som avui i, sobretot, qui volem ser”.

 

D’altra banda, la filla de Max Cahner, Joana Cahner, ha recordat  el seu pare “treballant cada dia, caps de setmana inclosos, matí, tarda i nit” i ha explicat que “amb el temps” ha entès “que el que estava fent era treballar pel seu país, per Catalunya”.

 

Joana Cahner ha glossat el seu pare, “potser no com un polític vocacional, sinó més aviat com un activista cultural vocacional. Un home tossut, tenaç, potser també difícil, molt exigent, rigorós, però també un home clarivident i un visionari”. “Amb el temps he entès el motiu pel qual el pare va acceptar el càrrec de conseller de Cultura, perquè ell sabia que només mitjançant la política, podia tenir els recursos necessaris per crear unes estructures de país al serveis de la cultura catalana”, ha afegit.

 

Editor, polític i historiador de la literatura, Max Cahner Garcia va néixer a Bad Godesberg (Renània), el 3 de desembre de l’any 1936. Llicenciat en Ciències Químiques, doctor en Filosofia i Lletres i professor de literatura catalana a la Universitat de Barcelona (de 1975 a 2006). Va residir a Catalunya des de l’any 1939.

 

Va impulsar la nova època de la revista Serra d’Or i va crear, el 1961, l’editorial Edicions 62, que va dirigir fins al 1969. El 1972 va fundar Curial Edicions Catalanes. Va contribuir a promoure la Gran Enciclopèdia Catalana, el Congrés de la Cultura Catalana i la campanya “Català al carrer”. Del 1980 al 1984 va ser conseller de Cultura i Mitjans de Comunicació de la Generalitat. Va ser president de la Universitat Catalana d’Estiu i director de la nova etapa de la Revista de Catalunya.

Com a conseller de Cultura, va fomentar la creació i reconstrucció d'institucions culturals catalanes com l'Arxiu Nacional de Catalunya, la Filmoteca de Catalunya, els projectes del Teatre Nacional de Catalunya i L'Auditori; el Centre d'Art Santa Mònica i va promoure la Llei de Normalització Lingüística del 1983, el pla de dinamització de la cultura popular i el projecte de creació de la televisió i ràdio públiques catalanes. Va morir a Barcelona el 14 d'octubre de 2013.