El Govern ha acordat declarar bé cultural d’interès nacional el nucli antic de Cervià de Ter (Gironès), en la categoria de Conjunt Històric, i delimitar el seu entorn de protecció.

 

Cervià de Ter és una població formada per un nucli antic, d’origen medieval, que va sorgir a partir de l’antic castell i que al llarg del temps es va anar estenent cap a la plana que rega el riu Ter. El conjunt destaca per l’harmonia i la continuïtat de la traça dels seus carrers, illes, places i edificis. Per les seves característiques morfològiques, urbanístiques, arquitectòniques, constructives i històriques, Cervià de Ter conserva la configuració de l’urbanisme dels nuclis medievals catalans i dels creixements tipus dels segles XVII i XVIII.

Es té constància documental de la seva existència en un document de compravenda de l’any 992 de Sunyer Llobet i la seva dona Aviena, senyors de Cervià, i de l’existència del castell en el seu testament de 1024. El seu fill Silvi i la seva esposa Adelaida van construir l’església de Santa Maria amb voluntat de fundar un monestir benedictí que finalment va quedar adscrit a un monestir del Piemont.

Després d’una època de puixança, a partir del segle XV, s’entra en una època de decadència tant per al poble com per al monestir. Al segle XVIII s’hi comença a instal·lar alguna indústria tradicional i al segle XIX, amb la desaparició dels lligams feudals, arriba un gran creixement agrícola.

 

El conjunt delimitat conté tots els edificis històrics aglutinats al voltant del castell, essent aquests essencialment de l’època medieval i dels segles XVIII i XIX. Aquests edificis, la trama que els acompanya i la formalització dels espais públics i privats, expliquen l’evolució de Cervià de Ter al llarg de nou-cents anys. Han arribat als nostres dies en un bon estat de conservació, de manera que, tot i haver sofert algunes transformacions, permeten fer una lectura clara de la història del municipi.

 

La delimitació del conjunt té en compte el sistema viari, l’existència de les restes del castell i recinte clos, l’existència del monestir de Santa Maria, els carrers i construccions medievals i els creixements dels segles XVII, XVIII i XIX, així com els límits posteriors de les edificacions i de les propietats existents. Aquesta delimitació coincideix, majoritàriament, amb els límits parcel·laris, excepte en aquells casos en què ha estat impossible i s’ha hagut d’ajustar tenint en compte altres paràmetres.