Les polítiques de joventut que duen a terme els 947 ajuntaments catalans continuen dedicant bona part de les seves actuacions en programes de cultura, lleure educatiu i participació, però l’eclosió de la crisi econòmica de fa una dècada i l’increment de la situació de vulnerabilitat de la joventut ha fet virar les actuacions dels ajuntaments -en coordinació amb d’altres departaments i administracions- cap a polítiques més enfocades a una atenció integral dels problemes dels joves, com són la recerca de feina, l’atenció de joves en risc d’exclusió social o el foment de la igualtat amb perspectiva de gènere. És una de les principals conclusions de l’Enquesta de Municipis i Comarques 2016-2017 (EMC) que ha publicat avui l’Observatori Català de la Joventut, organisme depenent de l’Agència Catalana de la Joventut.

 

Així, l’estudi identifica que les actuacions que més duen a terme els ajuntaments en matèria de joventut són el bloc de les polítiques afirmatives, que estan vinculades a les actuacions en matèria de cultura (organització de concerts o actes culturals), realitzada per un 91% dels ajuntaments catalans; els programes de lleure educatiu i esport, duta a terme per un 87% dels consistoris i que compten amb l’índex més alt de participació per part dels joves i de dedicació de recursos; iniciatives de participació juvenil, que duen a terme el 83% dels municipis; associacionisme (suport a entitats i grups de joves), a càrrec del 79% dels ens locals; i l’àmbit de salut (sobretot pel que fa a prevenció del consum de drogues), duta a terme pel 75% dels ajuntaments.

 

Finalment, pel que fa a les estratègies dels municipis per abordar els àmbits afirmatius a Catalunya, l’anàlisi elaborat a partir de l’EMC i recollit a la publicació Estratègies dels municipis en matèria de joventut a Catalunya (estudi que  també s’ha fet públic aquest matí) conclou que la majoria dels ajuntaments, un 27%, opten per una perspectiva mono-estratègica, amb només un tipus de programa. En contraposició, el 21% dels consistoris opten per combinar estratègies, dissenyar programes integrals, promoure la participació organitzada i la cogestió amb entitats.

 

En el cas de les polítiques de transició, que són les que afronten la joventut com una etapa de canvi i d’emancipació cap a la vida adulta, sobretot vinculades a l’educació i al treball. D’ençà de l’eclosió de la crisi econòmica de fa una dècada, que ha agreujat la situació de vulnerabilitat i incertesa de les persones joves com a col·lectiu, molts ajuntaments han incrementat la col·laboració institucional amb el Govern, el nombre de programes i la combinació d’estratègies per atendre aquesta etapa entesa com a un trànsit. Així, l’estudi ha detectat que els ajuntaments han augmentat en més de 16 punts percentuals la dedicació en l’àmbit de l’ocupació juvenil –orientació, assessorament i inserció laboral- des del 2009, arribant a l’actual 82% dels municipis catalans que fan accions concretes en aquest àmbit.

 

Un dels factors que ha apuntalat aquest reforçament ha estat l’impuls de la Xarxa Nacional d’Emancipació Juvenil impulsada per la Direcció General de Joventut (DGJ) amb oficines arreu del territori, que han esdevingut un node físic per desplegar el programa de Garantia Juvenil. Només el 2017, aquesta xarxa va atendre 100.988 consultes sobre l’àmbit de treball, de les quals 56.920 van ser sobre la Garantia Juvenil, un programa gràcies al qual han trobat feina més de 38.000 joves en el trienni 2015-2017.

 

L’àmbit de l’educació -orientació i oferta de formació no reglada- se situa en segon lloc pel que fa al nombre d’ajuntaments que fan polítiques de transició, fins a un 77%, i és una de les matèries on es destinen més recursos. El segueix l’àmbit de la mobilitat internacional, que tot i situar-se en el 59% pel que fa al nombre d’ajuntaments que hi dedica recursos –sobretot, assessorament als joves per trobar feina a l’estranger- és dels que més ha augmentat respecte del 2009 (+17%), una conseqüència vinculada al fenomen de l’emigració juvenil per motius laborals.

 

Per últim, l’EMC situa l’habitatge a la cua de les polítiques de transició dutes a terme pels ens locals, ja que no arriben a la meitat els municipis que hi dediquen programes específics per a joves (48%). Així mateix, és un àmbit on es registra una baixa col·laboració entre diferents departaments dels propis ajuntaments i entre administracions, a més d’una baixa participació juvenil.

 

Des del punt de vista de les estratègies dels ajuntaments per abordar les transicions juvenils, l’informe destaca que l’acció majoritària des dels consistoris (36%) se centra en els programes d’orientació i assessorament juvenil, mentre que els municipis que dediquen una resposta basada en la complexitat i la combinació de programes diversos per millorar les trajectòries són un 20% del total.

 

L’Enquesta analitza un tercer model d’intervenció vinculat a la mitigació de les situacions de vulnerabilitat i de les desigualtats juvenils. Si bé abasta les matèries que més dificultats presenten per ser ateses pels ajuntaments en solitari, també inclouen dos dels àmbits que més s’han incrementat des del 2009. Així, tant els programes de gènere –foment de la igualtat i abordatge de violències- com els d’inclusió social –per a joves situacions  d’exclusió- han augmentat un significatiu 21%, impulsats per la coordinació amb d’altres administracions d’ençà del fort impacte de la crisi econòmica sobre aquest col·lectiu.

 

Finalment, l’anàlisi sobre les estratègies que duen a terme els governs locals en l’àmbit de les desigualtats conclou que, en termes generals, tendeixen més a desenvolupar programes de caire pal·liatiu, per atendre situacions de vulnerabilitat, que no pas a prevenir situacions de risc amb clau inclusiva. Tot i això, el  35% dels municipis catalans  adopta estratègies complexes i integrals orientades a la inclusió social de les persones. En l’altre extrem, els municipis que no fan polítiques en aquests àmbits també tenen un pes força destacat (30%).

 

En els punts intermedis, hi ha municipis amb una marcada especialització: mentre que el 23% dels municipis incideix de manera prioritària en les desigualtats de gènere i la violència masclista, el 12% es dedica quasi en exclusiva a l’acompanyament de joves d’origen migrant.

 

 

Una de les conclusions més destacades de la publicació Estratègies dels municipis en matèria de joventut a Catalunya és l’associació que hi ha entre l’èxit de les polítiques municipals de joventut i els recursos humans i econòmics existents, ja que aquests permeten dissenyar respostes complexes adaptades als diferents perfils de joves i necessitats.

 

Així, el fet que un ajuntament disposi d’una regidoria en matèria de joventut (el 92% dels ajuntaments catalans en tenen) està relacionat amb el desenvolupament d’estratègies d’elevada combinació, sobre tot quan les regidories són exclusives en matèria de joventut . En aquest sentit, mentre que el 33% dels consistoris amb regidoria exclusiva desenvolupen estratègies complexes per abordar les transicions juvenils, aquest percentatge baixa al 16% quan la regidoria és compartida i al 6% quan no hi ha regidoria. Les regidories compatides s’associen principalment a una estratègia basada en l’orientació i assessorament (39%).

 

En el cas de les estructures tècniques, els consistoris segueixen una lògica semblant: quan un ajuntament disposa d’una àrea o departament exclusiu de joventut (existent al 56% dels consistoris) es fan més polítiques actives i de combinació d’estratègies que quan no n’hi ha o és compartida. Així, el 39% dels municipis amb àrea exclusiva de joventut tenen estratègies complexes en els àmbits afirmatius, un percentatge que és del 26% quan l’àrea és compartida amb altres matèries i que baixa al 7% quan no hi ha àrea de joventut.

 

Pel que fa al pressupost dels ajuntaments en joventut, l’estudi de l’OCJ indica una clara associació entre els recursos econòmics i l’adopció d’estratègies d’elevada realització. Així mateix, la dotació en recursos humans mostra influència quan hi ha almenys un perfil tècnic o de coordinació, i menys quan es disposa únicament de perfils de dinamització o informació.

 

Segons detalla l’EMC, a Catalunya hi ha un 64% de municipis amb partida pressupostària en joventut, mentre que el 77% dels ens locals tenen almenys un professional o tècnic de joventut, una figura que compta amb el suport de la DGJ. En aquest punt, l’estudi destaca la importància dels tècnics de joventut compartits, que als municipis amb menys recursos és un fet habitual (el 24% dels municipis catalans tenen aquesta figura).

Per últim, en relació a la mida del municipi –un aspecte molt relacionat amb els recursos-, l’informe conclou que és un factor explicatiu de la capacitat per a desenvolupar estratègies complexes d’elevada realització i combinació d’abordatges. Les diferències es troben precisament en els municipis mitjans, on hi ha més variabilitat. En aquest punt, l’informe destaca que el 79% dels municipis disposen de Pla Local de Joventut, una eina de planificació que compta amb el finançament de la DGJ.

L’Enquesta de Municipis i Comarques 2017 publicada avui és la segona que elabora l’Observatori Català de la Joventut (OCJ). L’enquesta es va fer entre el desembre de 2016 i el febrer de 2017 a un total de 645 ajuntaments catalans (sobre un total de 947) i a tots els 42 consells comarcals, tot assegurant la proporcionalitat de les respostes tant per demarcacions com per la grandària del municipi, amb l’objectiu d’aconseguir dades estadísticament representatives de les diferents realitats territorials.

 

Els resultats obtinguts permetran avaluar i orientar les diferents actuacions de suport que duu a terme la Direcció General de Joventut cap als ens locals, com són el Pla d’Actuació Territorial de Joventut, el Projecte Territori del Pla Nacional de Joventut de Catalunya o el finançament als ens locals a través del contracte programa i dels Plans Locals de Joventut. Així mateix, els resultats de l’estudi Estratègies dels municipis en matèria de joventut a Catalunya i el conjunt de les dades obtingudes a partir de l’EMC es posaran a disposició de tots els municipis, comarques, tècnics i responsables polítics que intervenen en el disseny i execució de les polítiques de joventut per permetre’ls d’orientar les seves actuacions cap als joves amb més coneixement de causa.

 

Amb aquest mateix objectiu, l’OCJ també ha organitzat un cicle de cinc presentacions de l’EMC i de l’estudi a les cinc demarcacions catalanes durant aquest novembre i desembre.