La primavera de 2019 (mesos de març, abril i maig) ha estat termomètricament normal o càlida[1], amb excepcions fredes al terç nord, mentre que la precipitació recollida ha estat inferior a la mitjana climàtica a la major part del país. Només s’han observat àrees plujoses a punts del Pirineu, especialment al Pallars Sobirà. En contrast, el dèficit pluviomètric ha estat particularment accentuat a sectors del litoral i prelitoral Sud i de Ponent, assolint la categoria de molt sec al delta de l’Ebre.

 

 

L’estació va començar amb un bloqueig anticiclònic, predominant des de l’hivern, que es va mantenir fins a finals de març. L’arribada de borrasques i masses d’aire fred va estar inhibida, donant com a resultat valors de temperatura notablement per sobre de la mitjana climàtica i un dels mesos de març més secs de les darreres dècades.

 

El mes d’abril, en canvi, es va caracteritzar pel pas de diverses pertorbacions atlàntiques, que van tenir incidència fonamentalment al nord del país. Així, la pluviometria va mostrar durant aquest mes una clara zonificació: plujós al terç nord, però sec especialment al litoral Sud i Central i a sectors de Ponent.

 

Al maig, algunes pertorbacions atlàntiques que van arribar a les nostres contrades, humides i relativament fredes, es van aprofundir a la Mediterrània, donant lloc a episodis de precipitació destacats al vessant sud del Pirineu, Pirineu oriental i litoral i prelitoral Central. Gran part del país, a excepció de l’extrem sud, va presentar valors de temperatura per sota de la mitjana.

 

 

Amb un març càlid, abril normal i maig fred a grans trets (figura 2), la mitjana estacional de temperatura (figura 1) ha presentat valors propers a la normalitat climàtica a gairebé dos terços de la superfície de Catalunya.

 

La primavera es pot qualificar de càlida a una mica més d’un terç del territori, amb les anomalies més marcades al terç sud, que no es va veure tan afectat per les masses d’aire fred del mes de maig, així com a la conurbació de Barcelona. Les anomalies en aquests casos superen valors de +1 °C, i puntualment, +1,5 °C. Altres indrets on la primavera ha estat càlida són bona part del Prepirineu, àrees del litoral i prelitoral Nord i Central i sectors de Ponent i de la Catalunya Central.

 

La qualificació de fred ha quedat restringida a aproximadament un 2% de la superfície, només a punts del Pirineu, Prepirineu oriental i de la Garrotxa. Les anomalies negatives més marcades arriben a -1 °C.

 

 

Mapes elaborats amb dades de les estacions integrades a la Xarxa d’Estacions Meteorològiques Automàtiques (XEMA), gestionada per l’SMC. No inclouen els valors de temperatura d’una estació concreta si no es disposa del 80% de totes les dades d’aquesta estació.

L’estació ha estat seca a la major part del país (figura 3), gairebé al 90% de la superfície del territori. La resta es reparteix entre àrees on ha estat molt seca (a les comarques del Baix Ebre i del Montsià, on tots tres mesos han tingut valors de precipitació escassos), normal (Pirineu i sectors del Prepirineu oriental) o plujosa (punts del Pirineu occidental). 

 

En valors absoluts, la precipitació recollida ha anat des de valors inferiors a 35 mm a la comarca del Montsià, a l’extrem sud, fins a més de 400 als punts més elevats del Pallars Sobirà.

 

 

El precedent més recent de primavera seca al conjunt de Catalunya va ser l’any 2015, quan la major part del territori va presentar valors apreciablement per sota de la mitjana climàtica, tot i que amb algunes excepcions. Cal aclarir, però, que la distribució de la precipitació d’aquell any, tant espacial com temporal, va ser molt diferent de l’actual.

 

A 5 de les 81 estacions de la Xarxa d’Estacions Meteorològiques Automàtiques (XEMA) que disposen de 20 anys o més de dades, aquesta primavera ha estat la més seca de les respectives sèries. Aquestes es situen a les comarques del Montsià, el Baix Ebre i la Ribera d’Ebre. A 6 estacions més, aquesta ha estat la 2a primavera més seca, mentre que a 7, ha estat la 3a en el rànquing. Aquest és el cas d’estacions ubicades a les Terres de l’Ebre, però també d’algunes emplaçades al Prepirineu i Ponent.

 

A l’Observatori de l’Ebre, proper a l’àrea on aquesta primavera ha estat més eixuta, i que disposa de dades des de l’any 1905, aquesta ha estat la 12a més seca de la seva sèrie. Cal retrocedir fins a 2006 per trobar una primavera amb una precipitació inferior.

 

 

 

Mapes elaborats amb dades de les estacions integrades a la XEMA gestionades per l’SMC. No inclouen els valors de precipitació d’una estació concreta si no es disposa de les dades d’un episodi significatiu d’aquesta estació.    

 

La mitjana estacional de la irradiació ha estat, en general, al voltant de la normalitat dels darrers anys (figura 5), tot i que amb anomalies positives al terç occidental i a l’extrem nord-oriental i valors més baixos al litoral i prelitoral Central, àrees del Pirineu occidental i de la plana de Vic.

 

El desglossament mensual (figura 6) evidencia la gran variació entre els tres mesos esmentada anteriorment: l’estabilitat del març va comportar absència de nuvolositat i per tant, anomalies positives força importants, situació oposada a la de l’abril, quan els valors d’irradiació van ser baixos, especialment al terç nord.

 

L’últim mes de la primavera va tenir valors més propers a la mitjana, però amb valors positius al terç occidental, i lleugerament negatius al litoral i prelitoral Central, on van tenir incidència les pertorbacions mediterrànies.

 

Figura 5: Mapa d’anomalia d’irradiació solar global de la primavera 2019 respecte de la mitjana dels últims 10 anys

Mapes d’anomalia d’irradiació global elaborats amb les dades de les estacions integrades a la XEMA. Les mitjanes contra les quals es comparen les dades s’han elaborat a partir de les dades de les estacions de la XEMA dels últims 10 anys (2009-2018).

 

Aquesta informació s’ampliarà a través de la publicació del butlletí estacional definitiu a partir del mes de juliol. Totes aquestes informacions es publicaran a www.meteo.cat.