El centre Arts Santa Mònica del Departament de Cultura obre avui l’exposició “Vicenç Altaió, els ulls fèrtils. Llibres amb artistes i un traficant d’idees”, que aplega un conjunt de llibres d’artista que el poeta i escriptor Vicenç Altaió ha realitzat amb altres artistes i poetes, a més de revistes que, segons ell mateix ha remarcat, s’editen “d’una manera cooperativa”.

L’acte d’obertura de la mostra, avui a les 19 hores, comptarà amb la presència de la consellera de Cultura, Mariàngela Vilallonga; la directora general de Creació, Acció Territorial i Biblioteques, Àngels Ponsa; el poeta i escriptor Vicenç Altaió, i el comissari de l’exposició, Josep Miquel Garcia. L’exposició es podrà visitar fins al 12 de gener de 2020. 

Aquesta és una mostra que s’ha pogut veure a la Fundació Vall Palou de Lleida i que “ressegueix una evolució que ve dels anys negres del franquisme, per empeltar-se de la revolta poètica dels anys setanta, i que continua fins a la inauguració de la postmodernitat “amb el groc de la quatricromia”, explica Altaió.

A través dels seus llibres d’artista, es pot percebre com una generació “posa color i dona continuïtat a la segona avantguarda catalana amb el naixement de la tercera avantguarda”, diu Altaió.

Si la primera avantguarda era la de Miró i Foix, i la segona va ser la de Tàpies i Brossa, la tercera passa el testimoni a Perejaume, Miquel Barceló, Joan Fontcuberta, Frederic Amat i Carlos Pazos, entre altres, que posen un sentit del gust artístic original i innovador en el marc internacional. Altaió és una de les veus que se sent part creadora d’un sistema que compagina disseny, art i llibres.

L’exposició acull 27 llibres realitzats amb artistes que arrenquen a l’any 1980, quan edita Bola Nocturna, de Perejaume, fins arribar a l’any 2018 amb el llibre Per_cromwell.

La mostra es divideix en cinc àmbits:

Tarotdequinze (1972-1975), revista de poesia a càrrec dels poetes Jaume Creus, Josep Maria Figueres, Lluís Urpinell i, posteriorment, Josep Maria Fulquet.

Èczema (1978-1984), revista objectual de poesia i art que Vicenç Altaió va dur a terme amb Lena Balaguer i un grup impulsor que aniria variant amb el pas del temps però que s’acosta al centenar de col·laboradors.

Àrtics (1985-1990), revista promoguda conjuntament amb Jordi Colomer, Joaquim Pibernat, Francesca Llopis i a la qual més tard s’afegiria Manel Guerrero, que pretenia ser un projecte “trimestral multilingüe de les Arts i de les Ics”.

Cave Canis (1995-2000), revista fundada amb Manel Guerrero, Joaquim Pibernat, Claret Serrahima i Manel Sala. Aquesta publicació es caracteritzava per la seva caducitat anunciada i pel seu format especial, que contenia les aportacions dels diversos col·laboradors (poemes, CD, objectes d’art, etc.), unides per un tema monogràfic.

Tràfic d’idees. És una sèrie autobiogràfica sense subjecte on Altaió creua l’escriptura, el periodisme d’idees i la crítica d’art.

Entre els artistes destaquen obres de Perejaume, Alfredo Jaar, Hannah Collins, Jesús Galdón i Antoni Tàpies, i caplletres de Frederic Amat i Zush/Evru. Entre els dissenyadors, Josep M. Mir, Enric Satué i, d’una manera destacada, Claret Serrahima. També són significatius els crítics d’art i de literatura que s’hi aproximen: Daniel Giralt-Miracle, Xavier Antich, Jaume Josa, Anna Carreras, Pere Gimferrer, Jordi Carulla-Ruiz, Lluís Calvo, Xavier Pla i Rosa Maria Malet.

Vicenç Altaió

Nascut a Santa Perpètua de Mogoda l’any 1954, és poeta, assagista, crític d’art, editor, articulista d’opinió, agitador cultural i traficant d’idees.

Vicenç Altaió és autor d’una obra literària i artística molt rellevant, extensa i interdisciplinària, que comprèn llibres de poesia que van des de títols com Sempre som afany (1979), Correspondències com conspiracions (1980) i Biathànatos o l’elogi del suïcidi (1982), fins al recull Massa fosca (Poesia 1978 2004) (2004). Posteriorment, apareixen els títols Santa Follia de ser càntic. A Joan Vinyoli (2005, Premi Vicent Andrés Estellés 2005 i Premi Cadaqués-Quima Jaume, de reconeixement a la creació poètica 2006), i Radicals lliures (2017).

Ha publicat un gran nombre de llibres d’art en col·laboració amb diversos artistes, com La dona és Mallarmé (1982), Groc, el ventríloc, o la indigestió de la veu (1984), La llengua suspesa (1986), Àfrica (1989), Amor latent: ella era ell (1990), L’art pot morir (1993), Europa (1994), Aqua et tempus (1996), Incendis (1999), Les hores de l’or (2003), Déu,ciència i llibertat (2006) o Per_Cromwell (2018), i llibres d’art i d’estudi com Jordi Benito: idees com a imatges, documents com a obres d’art (2015) o Miró i els poetes catalans (2016), entre d’altres.

Conjuntament amb J.M. Sala-Valldaura, realitza els estudis i les antologies titulades Les darreres tendències de la poesia catalana (1980) i Mig segle de poesia catalana. Del Maig del 68 al 2018 (2018); amb Daniel Giralt-Miracle, elabora l’obra Visualkultur.cat: art, disseny, llibres (2007), i amb Julià Guillamon, La revolta poètica, 1964-1982 (2012).

Vicenç Altaió és autor de la sèrie Tràfic d’idees, una autobiografia sense subjecte que té l’estètica com a moral. La sèrie la formen els títols Tràfic d’idees (1986), L’escriptura sense llançadora (1997), La Desconeguda (1997), La dificultat (1999), Desglossari d’un avantguardista (2000), Els germans. Retrats d’artistes (2002), El cervell i les venes (2005), La consola de Cadaqués o somnis d’un fill putatiu... (2007), Un sereno en el cementiri de l’art (2011) i Un traficant d’idees a les fronteres de l’art (2013).

En paral·lel a la seva producció literària, Vicenç Altaió desenvolupa una tasca molt important com a curador o director d’exposicions i com a creador i director de les publicacions Tarotdequinze (1972-1975), Èczema (1978-84), Àrtics (1985-90) i Cave Canis (1995-1999).

Ha dirigit el centre KRTU Cultura Recerca Tecnologia Universals (1990-2008) i l’Arts Santa Mònica, Arts-Ciència-Comunicació (2009-2013).