L’Arxiu Nacional de Catalunya ha ingressat a les seves instal·lacions a Sant Cugat del Vallès el fons documental de Ricard Salvat i Ferré, considerat una figura clau del teatre català de la segona meitat del segle XX, un període d’innovació i de creació molt fecund. Durant els primers mesos d’enguany, l’Arxiu Nacional i la Fundació Ricard Salvat han treballat conjuntament en la selecció definitiva dels materials, l’organització del fons documental i la preparació del seu ingrés físic a l’Arxiu Nacional. L’arribada material a l’arxiu estava prevista per a finals de març en el marc dels actes d’homenatge en record de Salvat que s’havien organitzat per diverses institucions i el Departament de Cultura durant els mesos anteriors, amb motiu de la commemoració dels deu anys de la seva mort. Malauradament, a causa de la pandèmia de la Covid-19 i el conseqüent confinament es va ajornar el trasllat de la documentació. El trasllat que ha tingut lloc aquest matí s’ha dut a terme amb totes les garanties de seguretat sanitària.
La conservació i difusió de l’arxiu personal de Ricard Salvat és un element molt rellevant per al coneixement del món dramàtic durant aquells anys. Des del moment del seu traspàs se n’ha tingut consciència del seu valor i li ha dedicat una cura especial la seva família, a través de la Fundació Ricard Salvat, que l’ha conservat físicament a la seva seu, al cor del barri de Ciutat de Vella de Barcelona, ha impulsat la difusió del llegat i n’ha donat accés des del primer moment als investigadors interessats en el seu llegat.
L’arxiu de Ricard Salvat ocupa aproximadament 90 metres de documentació (209 caixes de trasllat), reflex de la seva prolífica tasca realitzada entre 1953 i 2009, encara que també l’integren materials dels anys quaranta. D’una banda, inclou la documentació pròpia generada com a director d’escena, autor, productor, empresari, actor, catedràtic universitari, conferenciant i director de festivals; de l’altra, l’aplegada com a estudiós del teatre, l’estudi d’obra aliena o com a assistent a molt diversos congressos i festivals d’arreu del món. L’extraordinari interès del fons, doncs, s’explica no només pel tan notable valor de la seva activitat pròpia, sinó també per l’enorme volum i qualitat de la informació acumulada sobre espectacles produïts a Catalunya, arreu d’Europa i del món.
La part més rellevant del fons gira al voltant de l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual (EADAG): inclou documents de gestió, correspondència, manuscrits, mecanoscrits, crítiques i reculls de premsa, programes o cartells; d’aquesta època destaca també la correspondència entre Salvador Espriu i Ricard Salvat. Així mateix, el fons conserva programes, fotografies i textos dels primers muntatges de Salvat, de l’època del Teatre Viu, de l’Agrupació Dramàtica de Barcelona (ADB), de la Companyia Adrià Gual (1962-1985), dels anys d’existència de l’Escola d’Estudis Artístics de l’Hospitalet de Llobregat (EEA, 1975 i 1978), de la seva participació al Festival de Nancy i dels seus muntatges a Itàlia, Grècia, França, Euskadi, Mèxic, Alemanya, Hongria i l’Estat espanyol.
També conté materials relacionats amb la seva participació a múltiples jornades i congressos, amb l’activitat docent universitària i amb la creació del Departament Experimental de Teatre (DET), després Institut d’Experimentació Teatral (IET) i finalment Associació d’Investigació i Experimentació Teatral (AIET). Cal destacar també els materials relacionats amb els tres festivals de teatre que va dirigir: el Festival de Teatre Popular de l’Hospitalet de Llobregat (1976 i 1977), el Festival Internacional de Teatre de Sitges (1977-1986) i el Festival Internacional de Teatre de Tortosa EntreCultures (2004-2006), així com dossiers d’artistes-col·laboradors.
Els fons aplega també un gran volum de programes de mà d’espectacles (endreçats cronològicament i territorial), cartells, fotografies, vídeos, cintes magnetofòniques, DVD de diferents espectacles, crítiques, entrevistes i articles sobre la feina de Ricard Salvat aquí i a l’estranger (Festival Internacional d’El Caire, a hispano-amèrica, França i Itàlia).
Consta també de materials relacionats amb la seva tasca com a membre de la Comissió Internacional de Difusió de la Cultura Catalana (1990-1991), com a president de la Secció Catalana del Consell Mundial de la Pau, amb la seva activitat com a escriptor i estudiós del teatre, i amb les diverses estades a Alemanya, com ara, els materials sobre el Berliner Ensemble i Bertolt Brecht, que va anar reunint com a estudiós, com a director i com a introductor de les tècniques brechtianes a Catalunya i a l’Estat espanyol.
Cal destacar també més d’una vintena de carpetes que apleguen la seva correspondència personal (principalment, entre els anys 1970 i 2000), així com els seus textos i escrits creatius. Mereixen una menció molt especial els seus dietaris personals, un total de 300 llibretes que recullen les seves experiències des dels anys seixanta fins a la seva mort el 2009, i que aporten la reflexió personal del productor sobre tots aquests anys d’activitat; des de 2016 es troben en procés de publicació, en deu volums ordenats cronològicament, fruit de la col·laboració entre la Universitat de Barcelona i la Universitat Autònoma de Barcelona. Per aquest motiu, la Fundació Ricard Salvat els incorporarà posteriorment al fons documental.
En els propers mesos l’Arxiu Nacional de Catalunya durà a terme els treballs tècnics de classificació, descripció i instal·lació definitiva del fons, amb l’objectiu de posar a disposició de tothom tan aviat com sigui possible aquest tresor de memòria sobre el teatre català contemporani, alhora que el Departament de Cultura i la Fundació Ricard Salvat establiran els termes definitius de la cessió en comodat del fons a la Generalitat de Catalunya.
Una figura cabdal del teatre català contemporani
La figura de Ricard Salvat (Tortosa, 1934 – Barcelona, 2009) abasta gairebé tots els registres de l’univers teatral: creador de textos dramàtics (també d’obra en prosa), director d’escena, fundador d’escola, promotor, director de festivals i teòric universitari. Va estudiar filosofia a la Universitat de Barcelona, on va entrar com a professor ajudant. Va abandonar temporalment la universitat en solidaritat amb l’expulsió de José Luis López Aranguren (1965), per tornar-hi uns anys després. El 1973 aconsegueix el grau de doctor. En el pla acadèmic i universitari va assolir la càtedra d’arts escèniques de la Universitat de Barcelona (1986).
De seguida es va interessar pel món teatral universitari i independent, on es va relacionar amb Feliu Formosa, Salvador Giner i Josep Maria Carandell. El 1953 va crear l’Agrupació de Teatre Experimental (ATE) i tres anys mes tard, amb Miquel Porter i Moix, el Teatre Viu. Després, marxa a Alemanya on cursa ciències teatrals, sociologia i filosofia, i el 1959, de tornada a Catalunya, s’afegeix a l'Agrupació Dramàtica de Barcelona (ADB); aquell any va guanyar el Premi Joanot Martorell amb l’obra en prosa Animals destructors de lleis (reeditada en 2009). Com a escriptor va publicar, entre d’altres, les obres teatrals Mort d’home (1961), Nord enllà (1965), Salvat-Papasseit i la seva època (1981), i els assaigs El teatre contemporani (1966), Els meus muntatges teatrals (1971), Escrits per al teatre (1990) i Quan el temps es fa espai. La professió de mirar (1999).
El 1965 va estrenar al Teatre Romea l’obra Ronda de mort a Sinera, sobre textos de Salvador Espriu, peça fonamental del teatre contemporani català. En total, va portar a l’escena unes 150 obres, amb peces destacades dels grans autors catalans, com ara Víctor Català o Àngel Guimerà; castellans com Federico García Lorca, Valle-Inclán o Rafael Albertí, i clàssics universals de tots els temps com Eurípides a Bertold Brecht, passant per Shakespeare. El 2008 va dirigir la seva darrera obra, Un dia. Mirall trencat, al Teatre Borràs de Barcelona, un muntatge basat en l’obra de Mercè Rodoreda, amb motiu del centenari del naixement de la novel·lista.
En la seva faceta com a productor, formador i docent cal destacar la creació amb Maria Aurèlia Capmany de l’Escola Art Dramàtic Adrià Gual (1960-1975), on hi va aplicar les ensenyances del teatre èpic de Bertolt Brecht. Va portar diversos muntatges durant dues temporades al Teatre Romea i fou designat breument i accidentada director del Teatro Nacional (a Barcelona), del Ministerio de Información y Turismo (1970). Posteriorment, va dirigir l’Escola d’Estudis Artístics de l’Hospitalet de Llobregat (1975-78). Esdeveniments importants en el foment i comunicació de les novetats al món teatral, fou director del Festival Internacional de Teatre de Sitges (1977-1986) i el Festival Internacional de Teatre de Tortosa EntreCultures (2004-2006).
Entre les nombroses distincions i reconeixements rebuts cal destacar la Creu de Sant Jordi (1996), el Premi Agrupació Dramàtica de Barcelona (1998), el Premi Nacional de Teatre (1999) i la Medalla d’Or al Mèrit Artístic de l’Ajuntament de Barcelona (2003), conjuntament amb la seva condició de president de l’Associació d’Investigació i Experimentació Teatral (AIET) de la Universitat de Barcelona i de membre numerari de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi (2003).
