La consellera del departament de la Presidència i portaveu del Govern, Meritxell Budó, acompanyada de la presidenta de l’Institut Català de les Dones, Laura Martínez, ha inaugurat aquest matí la segona edició del Congrés internacional per a l’erradicació de les violències masclistes. En la seva intervenció, Budó ha expressat la voluntat que “el Congrés serveixi com un espai de trobada i reflexió, que ens permeti donar una millor atenció i suport a les dones que es troben en situació de violència masclista” i un cop finalitzat “obtenir una radiografia del punt en què ens trobem i quins mecanismes i eines hem de reforçar o impulsar. Perquè volem viure, ens mereixem viure, en una societat lliure de qualsevol violència envers les dones. Hem d’erradicar la violència masclista”.

Per la seva banda, la presidenta de l’ICD ha destacat que aquesta reunió internacional vol ser “un recorregut pel treball, l’experiència i la força que els moviments de dones, les associacions  prestadores de serveis,  les administracions públiques i totes les dones en situació de violència masclista han posat sobre la taula per  resistir les violències en temps de Covid-19”.  Laura Martínez ha destacat  que “hi participen 1.600 persones de tots els racons de la geografia catalana - un valor a agrair-li a la virtualitat-  que representen més de 40 grups de professionals”.

Dos de cada cinc dones considera que la seva salut ha empitjorat

El  Congrés ha analitzat avui com la pandèmia global ha evidenciat les desigualtats estructurals i les violències que patim les dones. Clara Llorens, professora associada al Departament de Sociologia de la Universitat Autònoma de Barcelona i sociòloga de l'Institut Sindical de Treball, Ambient i Salut ha presentat l’estudi ‘’Condicions de treball, inseguretat i salut en el context de la Covid-19’’ que vol donar a conèixer l'impacte de la pandèmia entre les persones treballadores. Aquest estudi basat en l’experiència de vint mil persones entre els dies 4 i 10 de maig mostra que “encara treballem amb un model d’altes exigències i baix control. La pandèmia ha doblat problemes greus com l’exposició a riscos psicosocials. Es tracta d’efectes greus sobre la salut que tenim identificats des de fa un segle i ara les ocupacions feminitzades i de cures, poc valorades socialment, son les que hi estan més exposades. No és tant la natura de la tasca com el com s’organitzen”. Per a Llorens “la pandèmia ha posat sobre la taula formes de treball que posen en perill la salut de les persones especialment les dones en primera línia de cures, serveis personals, auxiliars, netejadores, venedores. És habitual que les dones tinguin pitjors situacions de salut perquè son les que han assumit el treball que més ha augmentat: el treball de cura, tant laboral com a casa. S’han mantingut obertes les indústries però s’han tancant escoles i centres de dia”.  Per a aquesta investigadora, “ha estat un problema de salut laboral però serà un problema de salut pública. Les metgesses van quintuplicar el consum de tranquil·litzats i somnífers i les auxiliars d’infermeria l’han triplicat passant d’un 11€% al 31%. Si no es reverteix pot arribar a ser molt preocupant. Dos de cada cinc dones considera que la seva salut ha empitjorat. I sabem que la salut percebuda és un important predictor de la mortalitat. Els problemes de son s’han quadruplicat i la situació és pitjor per a les dones: un 49% diuen haver dormit malament moltes vegades, davant un 33,8% dels homes. Un 16% més. I també detectem que s’ha multiplicat la situació de risc a patir problemes de salut mental”.

En  la taula rodona sobre "La crisi de les cures i el seu impacte en temps de pandèmia’’, Sandra Ezquerra, activista social i directora de la Càtedra UNESCO Dones, Desenvolupament i Cultures de la Universitat de Vic, ha alertat de  que “no només estem davant una crisi sanitària sinó davant una crisi de cures generalitzada. Per una banda es posa de manifest que es nega el dret a una cura digna i de qualitat, hi ha una incapacitat del sistema per garantir aquesta cura per a les persones que la produeixen i a les que les reben. D’altra banda, confirma la importància de la  interdependència humana i el treball de cura davant el menyspreu històric de les cures”. Per a Ezquerra “cal reivindicar el sistema informal de salut, persones que cuiden la llar o gent gran i no s’han vist reflectides a les estadístiques. El sistema formal de salut nomes dona resposta en un 10%. La crisi actual va més enllà de la crisi sanitària, estem parlant de la crisi de les cures i el sistema. Ara s’ha vist que hi ha una íntima relació entre economia productiva i economia de cures. Cal tenir en compte la relació dinàmica entre allò privat i públic. No podem concebre una nova llei de teletreball sense tenir en compte tot això”.

La professora i doctora en Sociologia de la Universitat autònoma de Barcelona, Sara Moreno, ha explicat que “la crisi de la COVID19 posa en evidencia la crisi del treball de cura i ha reforçat les desigualtats de gènere que ja veníem arrossegant. L’oportunitat era repartir més el treball de casa. Però allò que passava abans del confinament s’ha accentuat amb el confinament. Augmenta el volum del treball domèstic dins la llar. Totes les persones de la llar fan més feina però les dones hi dediquen més temps que els homes. Es redueix distància de temps però va haver segregació de tasques. Els homes van sortir a fer la compra quan sortir de casa era un privilegi. Quan hi ha augment de cura a la llar hi ha efecte fugida dels homes. Quan la crisi entra per la porta la igualtat surt per la finestra. S’ha reforçat allò que passava a les llars abans pandèmia. Les dones hi han dedicat més temps, s’ha reduït l’escletxa, però han persistit les segregacions”.

Moreno ha posat l’accent en el fet que “el treball remunerat dels homes sempre ha sortit abans de les crisis. La mes recent la del 2008. Per això hem d’invertir el papers i hi ha d’haver més inversió. Cal replantejar el disseny de polítiques. Ara el treball de cura dels dependents no és un problema privat i individual de la intimitat de les famílies. Cal solucionar això des dels drets públics. Cal reconèixer que allò que passa dins les llars no és per la mentalitat de les persones. Quan no reproduïm desigualtat de gènere dins les llars podrem pensar en la no intervenció de la vida pública en la vida dins les llars de les persones. Elles han de treballar més presencialment per no reproduir la tasca de cura i ells han de restar més a la llar fent cures”.

Estratègies de comunicació en temps de pandèmia

La directora de l’Institut Català de les Dones, Núria Ramon, ha exposat com “amb la situació de confinament des de l’ICD es van reorganitzar el serveis d’atenció a dones en situació de violències masclistes i es van haver de realizar tot un seguit de noves estratègies comunicatives com la difusió del servei 900900120, la campanya “Establiment segur contra la violència masclista”, l’habilitació d’un espai web amb els serveis en estat de confinament i la creació de nous materials divulgatius de recomanacions per a diferents situacions de violències masclistes, així com la campanya #AgafaElGuant per poder arribar a infants i joves que també poden estar més exposats en aquests moments a les violències masclistes”.

Ramon ha expressat que “des del primer dia de confinament la nostra principal preocupació va ser garantir l’atenció i l’acompanyament de les dones en situació de violències masclistes, especialment des dels serveis de la xarxa, que van ser decretats com a serveis essencials. Vam reorganitzar els serveis de la xarxa especialitzada per poder garantir l’atenció malgrat la dificultat per a la mobilitat i l’atenció presencial. I, lògicament, ens va caldre activar recursos comunicatius per poder donar a conèixer els nostres missatges als diferents públics a qui ens adreçàvem, incloent des de missatges informatius, de suport, sobre canvis en els serveis, de sensibilització, etc”.

“A més del problema que suposava la convivència permanent i forçosa i la mobilitat reduïda que podia afavorir situacions de violència, ens trobàvem amb l’agreujant de la dificultat per a les víctimes d’accedir a la xarxa de suport que suposa l’entorn familiar, d’amistats o les persones professionals dels diferents serveis. També ens preocupa especialment l’espai públic. El moment actual està provocant canvis en la nostra manera de relacionar-nos en societat. La distància social, les franges horàries per sortir al carrer, o la reducció dels aforaments a molts llocs o al transport poden fer augmentar la sensació d’inseguretat a l’espai públic, especialment per a les dones joves”.

Per la seva part, la directora de l’Instituto Canario de Igualdad, Kika Fumero, ha explicat la iniciativa “Mascarilla 19”, frase amb la que les dones podien advertir de trobar-se en situació de violència masclista en anar a comprar a una farmàcia. 

Fumero ha manifestat que “ha hagut un canvi de paradigma i la pandèmia ha fet que haguem de reinventar la nostra comunicació cap a l’agressor per aconseguir un efecte dissuasiu. Com arxipèlag que som hem de vigilar la descentralització i acostar-nos a cada illa per assegurar que arribi la informació i contrarestar la insularitat. Tot allò digital i mitjans de comunicació son canals d’interacció que ens salven de l’aïllament i la soledat però també cal tenir en compte que s’obren nous canals de violència i cal estar atentes i tractar les violències masclistes des de l’origen a través d l’educació”.

Silvia Federici

 Silvia Federici, escriptora, professora i activista feminista italonordamericana, doctora en Filosofia per la Universitat de Buffalo, ha explicat aquesta tarda que “la pandèmai ha posat llum en una crisi que ja hi era: la crisi que viuen les dones tots els dies. Si fas armes per a la guerra, aquesta és una feina reconeguda. La criança no ho és. Va caldre el moviment feminista per començar a reconèixer totes aquestes feines. La pandèmia ha creat una situació molt difícil. Fer tornar les dones a casa significa que les famílies es faran càrrec econòmic de tot allò que costen les cures. Per això quan parlem de posar la vida en el centre volem dir que la riquesa social que va a formes d’activitats destructives es posin al nostre servei. Això significa canviar totes les estructures. El capitalisme no controla a la dona directament. La controla i l'explota a través de l'home”.

Federici ha alertat que “en diuen amor i nosaltres en diem treball sense sou. Hem de pensar en noves estructures familiars més obertes. Repensar els llaços reproductius. Aquesta és feina dels moviments socials”.