Direcció General de Comunicació

El Govern aprova la declaració institucional del 8M amb el clam

El Govern aprova la declaració institucional del 8M amb el clam "La transformació feminista la volem ara"

query_builder   1 març 2022 12:49

event_note Nota de premsa

El Govern aprova la declaració institucional del 8M amb el clam "La transformació feminista la volem ara"

  • La declaració institucional del 8M reivindica que la transformació feminista ha de fer-se realitat avui: no pot esperar més
  • La resposta institucional que impulsi polítiques públiques feministes transversals, interseccionals i globals i el paper actiu dels homes en un feminisme que ens farà més lliures a totes, són dos canvis imprescindibles i inajornables

“La transformació feminista la volem ara. No podem esperar més temps”. Aquesta és la crida de la declaració institucional del 8 de març, Dia Internacional de les Dones, que posa sobre la taula la urgència de garantir els drets de les dones i fer-ho ja. Tot i els avenços aconseguits gràcies a l’organització col·lectiva i la mobilització de les dones, els drets de les dones encara no estan plenament garantits i estan subjectes a retrocessos.

El patriarcat i la seva ideologia, el masclisme, continuen ben vius a la nostra societat, coartant la llibertat de les nenes, les adolescents i les dones. Aquestes injustícies de gènere interaccionen amb el classisme, el racisme, la cisheteronormativitat, el capacitisme, l’edatisme o la situació administrativa, produint formes específiques i agreujades de subordinació de les dones.

Per tot això, volem acabar amb totes les injustícies distributives i de reconeixement. El reclam històric de justícia, equitat i llibertat ha de fer-se realitat avui. Demanem dos canvis inajornables: la resposta  institucional feminista, que garanteixi una nova forma de fer política, més democràtica i participativa, i la implicació dels homes per actuar davant el masclisme, perquè el feminisme fa més lliure a tothom.

Ho volem ara.

Declaració institucional del 8 de març de 2022, Dia Internacional de les Dones

Al llarg de la història, tant a Catalunya com arreu del món, els drets de les dones no han estat atorgats, sinó que han estat guanyats mitjançant l’organització col·lectiva i la mobilització de les dones mateixes. Malgrat els avenços aconseguits en tres segles de corrents de pensament feminista i dos segles de lluita organitzada, els drets de les dones encara no estan plenament garantits, no són una realitat per a moltes dones i estan subjectes a retrocessos. Per això urgeix trencar el miratge de la igualtat que fa que una part de la societat es pregunti “què més volen les dones?” o que s’instal·li en la falsa equidistància del “ni masclisme ni feminisme”.

El patriarcat i la seva ideologia, el masclisme, continuen ben vius a la nostra societat. El gènere, juntament amb altres eixos d’opressió, és encara avui un element central de les estructures i les relacions socials, econòmiques i polítiques. A través de les relacions de poder de gènere, el patriarcat reprodueix quotidianament estereotips, rols socials i jerarquies d’estatus que coarten la llibertat de les nenes, les adolescents i les dones.

D’una banda, persisteixen greus desigualtats materials, com la feminització de la pobresa, l’assignació a les dones del treball de cures no remunerat i de menystingut valor social, la segregació vertical i horitzontal del mercat laboral, sous més baixos ―fins i tot salaris inferiors per la mateixa feina― i condicions laborals més precàries per a les dones. D’altra banda, el patriarcat ho impregna tot de jerarquies, desigualtats i discriminacions que són alhora la base de les violències masclistes que es produeixen en cadascun dels àmbits de la vida, de la devaluació de tot allò relacionat amb la feminitat i amb les dones, del sexisme i la misogínia disfressats de tradicions o d’humor, d’una pressió estètica asfixiant que cosifica les dones i hipersexualitza les nenes i les adolescents, i de la sobrerepresentació dels homes en els llocs de lideratge, de presa de decisions i de més visibilitat, incloent-hi els mitjans de comunicació.

També es manifesta en la ceguesa de gènere, que no té en compte les experiències, les realitats, les necessitats i les expectatives de la meitat de la població, ja sigui en nombroses lleis i polítiques públiques, en els currículums educatius, en el disseny dels productes tecnològics, i en les normes i pràctiques ―formals i informals― de funcionament de les institucions, de les organitzacions polítiques, econòmiques i socials o de les entitats.

Totes aquestes injustícies de gènere interaccionen amb el classisme, el racisme, la cisheteronormativitat, el capacitisme, l’edatisme o la situació administrativa, i produeixen formes específiques i agreujades de subordinació de les dones. Per aquest motiu, les vindicacions feministes són molt clares: acabar d’una vegada per totes amb les injustícies distributives i de reconeixement i assegurar la paritat i l’igual valor de la veu de les dones en la participació en totes les esferes.

Davant les desigualtats, discriminacions i violències estructurals que pateixen les dones pel sol fet de ser dones, hi ha dos canvis imprescindibles i inajornables. En primer lloc, el paper actiu dels homes per identificar i rebutjar els estereotips, les actituds i els comportaments masclistes propis i dels seus entorns laborals, familiars o d’amistats que normalitzen i perpetuen la discriminació, el menysteniment, la cosificació o les violències envers les dones i que, al mateix temps, els imposen a ells mateixos una determinada manera de ser i de fer com a homes. Així mateix, els homes han d’assumir la responsabilitat que els pertoca en la sostenibilitat de la vida, i en el treball domèstic i de cures. El feminisme és per a tothom.

En segon lloc, la resposta institucional ha d’estar a l’altura. La vitalitat del moviment feminista al carrer ha fet possible en les darreres dècades que els feminismes i la seva agenda política transformadora hagin irromput amb força a les institucions. De les vocalies de dones en el moviment veïnal a les regidories de polítiques de dones, d’igualtat i, més recentment, de feminismes, i a les àrees i programes d’igualtat de les diputacions i els consells comarcals; de l’Institut Català de les Dones a una conselleria pròpia del Govern de la Generalitat de Catalunya, el Departament d’Igualtat i Feminismes.

Estructures totes elles per deixar enrere la lògica sectorial amb què s’han identificat les polítiques d’igualtat i que requereixen el reconeixement i els recursos humans i materials necessaris per dur-les a terme. Estructures per elaborar polítiques feministes transversals, interseccionals i globals que impliquin tots els nivells i àmbits d’actuació dels poders públics, incloent-hi els pressupostos públics.

Polítiques públiques per impulsar una veritable transformació feminista que, posant la vida al centre, s’adreci a les necessitats pràctiques més immediates (de cures o d’usos del temps, entre d’altres) i que, simultàniament, impulsi canvis estructurals per enderrocar el patriarcat (com, per exemple, la redistribució del treball remunerat i no remunerat o la plena garantia del dret al propi cos). Polítiques públiques que siguin un dic de contenció davant la presència creixent del feixisme i d’altres moviments antidrets i antigènere, tant a Catalunya com a escala global. El feminisme és llibertat.

La transformació feminista ha de suposar també una nova forma de fer política, més democràtica i participativa, en què les polítiques públiques siguin el resultat d’una interlocució real amb entitats i col·lectius, especialment d’aquells que defensen la justícia social en totes les seves expressions, amb l’objectiu de dissenyar conjuntament un nou contracte social que permeti viure vides lliures i dignes a tothom. Una forma de fer política també en què les institucions dels diferents àmbits territorials col·laborin i cooperin per fer efectius els drets ja assolits i per impulsar nous drets feministes.

La transformació feminista ja ha començat i és imparable, perquè els feminismes són el moviment sociopolític més potent i transversal que hi ha actualment a escala global. La plena garantia dels drets humans de les dones no pot esperar més. No és just demanar a les dones que esperin més temps. No és una utopia ni pot ser tampoc una promesa per a les generacions futures. El reclam històric de justícia, equitat i llibertat ha de fer-se realitat avui. Ho volem ara.