El Govern ha acordat quins seran els esdeveniments i les personalitats que seran objecte de commemoració per part de la Generalitat de Catalunya el pròxim any 2023. L’objectiu és posar en relleu, recuperar i divulgar la memòria de personalitats i esdeveniments històrics, artístics, científics o culturals, que han deixat empremta en el patrimoni col·lectiu dels catalans.

La proposta ha estat elaborada per la Comissió de Commemoracions, l’òrgan col·legiat encarregat d’impulsar i proposar els esdeveniments i les personalitats que ha de commemorar la Generalitat.

En aquest sentit, la Generalitat de Catalunya celebrarà enguany els següents esdeveniments, amb els corresponents departaments responsables, que en desenvoluparan totes les actuacions necessàries:

1. 50 anys de la mort de Tecla Sala Miralpeix. Departament d’Empresa i Treball.
2. 50 anys de la mort de Consol Pastor Martínez. Departament d’Igualtat i Feminismes.
3. 50 anys de la mort de Balbina Pi i Sanllehy. Departament d’Igualtat i Feminismes.
4. 100 anys del naixement de Josep Vallverdú i Aixalà. Departament de Cultura.
5. 100 anys del naixement de Joan Oró i Florensa. Departament de Recerca i Universitats.
6. 100 anys del naixement d’Alicia de Larrocha de la Calle. Departament de Cultura.
7. 100 anys del naixement de Victoria de los Ángeles López García, coneguda amb el nom artístic de Victòria dels Àngels. Departament de Cultura.
8. 100 anys del naixement de Genoveva Masip i Torner, coneguda com a Sor Genoveva. Departament de Justícia.
9. 100 anys del naixement de Fabià Estapé i Rodríguez. Departament d’Economia i Hisenda.
10. 100 anys del naixement d’Antoni Tàpies i Puig. Departament de Cultura.
11. 100 anys de la mort de Lluís Domènech i Montaner. Departament de Cultura.
12. 100 anys de la mort de Salvador Seguí i Rubinat, conegut com el Noi del Sucre. Departament d’Empresa i Treball.
13. 150 anys del naixement de Rosa Sensat i Vilà. Departament d’Educació.
14. 400 anys de la mort de Francesc Vicent Garcia i Ferrandis, conegut amb el sobrenom de Rector de Vallfogona. Departament de Cultura.
15. 900 anys de la consagració de les esglésies de Sant Climent de Taüll i de Santa Maria de Taüll. Departament de Cultura.

Tecla Sala Miralpeix (Roda de Ter, Osona, 1886 - Barcelona, Barcelonès, 1973). Empresària, benefactora i mecenes.

Filla d’una família d’industrials, el 1910 heretà una indústria tèxtil, tot i que les restriccions socials de l’època li impediren assumir la direcció de l’empresa, que fou exercida pel seu marit Joan Riera Sala. Poc després, el matrimoni va instal·lar-se a Barcelona. El 1913 va adquirir unes naus industrials a l'Hospitalet de Llobregat per instal·lar una fàbrica de filatura de cotó, que es convertí en una de les més importants del municipi, amb una plantilla de 1200 treballadors, majoritàriament dones, com era habitual en aquest sector.

Després de la mort del seu marit el 1926 i amb dos fills petits, Tecla Sala va fer-se càrrec de la direcció de les dues empreses i, durant quatre dècades, va fer palès el seu lideratge empresarial. Tal vegada, com a dona burgesa de la seva època, Sala era profundament religiosa i amb uns valors socials en consonància amb el catolicisme social d’inicis del segle XX. Per això, es preocupà de millorar les condicions de vida dels treballadors, especialment de les dones obreres i instal·là a les seves fàbriques infermeria, economat, escola, biblioteca... En esclatar la Guerra Civil, s'exilià a França, però, finalitzat el conflicte bèl·lic, retornà a Barcelona i recuperà la direcció de les empreses.

En el camp del mecenatge, a l’Hospitalet de Llobregat va finançar la restauració de l'església de Santa Eulàlia de Mèrida i la construcció d'una escola religiosa (actual escola Tecla Sala), i va donar els terrenys per al camp de futbol. L’any 1954 el consistori li atorgà la medalla d'or de la ciutat i li dedicà un carrer. Així mateix, a Roda de Ter va finançar la reconstrucció de l'església i la construcció de l'Escola-Llar Santa Tecla per a noies, i a Premià de Mar va donar les campanes de l'església i va finançar l'Escola Professional. També va col·laborar en l’obra social de la Creu Roja i amb el Monestir de Montserrat. La fàbrica de l’Hospitalet tancà l’any 1973 i actualment acull el centre cultural Tecla Sala.

Consol Pastor Martínez (Barcelona, Barcelonès, 1887-1973). Estudià magisteri, però ingressà a l’Escola Superior de Bibliotecàries, aleshores dirigida per Eugeni d’Ors, el mateix any de la seva inauguració. Així, Consol Pastor formà part de la primera promoció de l'Escola Superior de Bibliotecàries (1915-1918), de la que va esdevenir l’alumna número u.

El juliol de 1918 va ser nomenada directora de la primera biblioteca popular de la Mancomunitat, situada a Valls. Posteriorment fou nomenada professora auxiliar de l'Escola Superior de Bibliotecàries de Barcelona (1919-1927) i bibliotecària de l'Escola (1928-1957). A més, compaginà aquesta tasca amb la direcció de la Biblioteca Popular per a la Dona, i també col·laborà en l'Anuari de les biblioteques populars i en la revista Biblioteconomia.

Balbina Pi i Sanllehy (Sant Boi de Llobregat, Baix Llobregat, 1896 - Perpinyà, 1973). Anarcosindicalista i feminista. Treballà de filadora en el sector tèxtil. El 1917 s’afilià al Sindicat Fabril i Tèxtil de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i aquell mateix any fou elegida delegada de la Federació Local de Sabadell.

Amb una militància molt activa, organitzà vagues per la carestia de vida, accions de solidaritat amb els represaliats sindicals i mítings pel Baix Llobregat, el Vallès i el Berguedà per promoure la participació de les dones en el moviment sindical, en els quals destacà com a oradora.

A partir del 1931 va anar adoptant postulats més radicals i se situà a l’entorn de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Per discrepàncies internes, l’any 1936 Balbina Pi creà La Agrupación Feminista Anticlerical, un grup integrat per dones.

Durant la postguerra, romangué a Catalunya, però va haver de viure amagada. Als anys seixanta s’exilià a Tolosa de Llenguadoc i, més tard, a París. Continuà amb la militància fins l’any 1970, en què es retirà a Banyuls de la Marenda (Rosselló), on morí tres anys més tard. Mare de l’activista política i cantautora Teresa Soler i Pi, coneguda com a Teresa Rebull (1919 - 2015).

Josep Vallverdú i Aixalà (Lleida, 1923). Narrador, poeta, dramaturg, lingüista, traductor i assagista. La seva àmplia producció és coneguda, sobretot, pels llibres adreçats al públic infantil i juvenil. És autor d’Història de Lleida, explicada als joves (1979), obra guanyadora del premi Crítica Serra d’Or de literatura infantil i juvenil 1980. També col·laborà regularment en la revista Cavall Fort i en els diaris La Mañana, Lleida, Avui, Segre...

La seva obra per al públic adult comprèn reportatges, reculls d’articles i conferències i també obra poètica, com Poemes al gos (1977), De signe cranc (2009), Bestiolari (2011) i Argila (2014). És membre numerari de l’Institut d’Estudis Catalans des del 1991 (Secció Filològica). Des del 1984 la Paeria de Lleida convoca un premi d’assaig amb el seu nom.

En reconeixement a la seva obra, ha estat guardonat amb el premi Ramon Fuster a la tasca pedagògica (1988), la Creu de Sant Jordi (1990), el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (2000), la Medalla d’Or de la Universitat de Lleida (2000), el premi Trajectòria (2002), el doctorat honoris causa per la Universitat de Lleida (2004), el premi Jaume Fuster de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (2012), la Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya (2019), el Premi Especial del Jurat dels VIII Premis Martí Gasull i Roig (2021).

Joan Oró i Florensa (La Bordeta, Lleida, 26 d'octubre de 1923 - Barcelona, 2 de setembre de 2004). Bioquímic. Una de les contribucions més importants de l’il·lustre bioquímic català Joan Oró i Florensa va ser quan, per primera vegada, l’any 1959, va sintetitzar artificialment l’adenina. Aquesta troballa va marcar el naixement d'una nova especialitat: la química prebiòtica, és a dir, la síntesi de compostos orgànics a partir dels inorgànics. Durant els anys que va viure als Estats Units, també va col·laborar en diversos projectes d’investigació espacial de la NASA, com el projecte Apol·lo per a l’anàlisi de les roques i altres mostres de material de la Lluna, i el programa Viking per al desenvolupament d’un instrument per a l’anàlisi molecular de l’atmosfera i la matèria de la superfície del planeta Mart. De tornada a Catalunya, en la dècada dels 80, va col·laborar en els nous plans de desenvolupament energètic i l’estudi de fonts alternatives d’energia. Creador, el 1993, de la Fundació Joan Oró, dedicada a impulsar la investigació científica, des de Catalunya se li ha reconegut l’aportació a la recerca amb la medalla d’or de la Generalitat de Catalunya (2004) i posant el seu nom al telescopi del Parc Astronòmic Montsec, així com als ajuts Joan Oró per a iniciatives de foment de la cultura científica en català, que enguany han incrementat el finançament fins als 300.000 euros.

Alicia de Larrocha de la Calle (Barcelona, Barcelonès, 1923 - 2009). Pianista, professora de piano. A partir dels quatre anys, començà a estudiar piano amb el mestre Frank Marshall, i harmonia amb Lamote de Grignon i Zamacois. Debutà el 1930, amb set anys d’edat, al Palau de la Música Catalana interpretant peces de Beethoven, Granados i Schumann. El 1934 va actuar amb la Banda Municipal de Barcelona i el 1935, amb només dotze anys, va dirigir l'Orquestra Femenina de Barcelona i estrenà dues composicions pròpies. Aquell mateix any va tocar un concert de Mozart amb l'Orquestra Simfònica a Madrid. La Guerra Civil marcà un parèntesi en la seva carrera, però a partir de 1939 actuà amb regularitat al Gran Teatre del Liceu. Durant la dècada dels anys 50 realitzà concerts amb les més destacades orquestres d’Europa i dels Estats Units. El seu repertori incloïa compositors europeus, des de Scarlatti a Prokofieff, autors espanyols, com Albéniz, Granados, Turina..., i catalans com Frederic Mompou o Montsalvatge, qui li dedicà Concierto Breve. També col·laborà amb la soprano Victòria dels Àngels en recitals de cançó espanyola. La crítica destacà la seva execució de gran qualitat tècnica i plena de matisos. També es dedicà a la docència musical, seguint el model del seu mestre Frank Marshall. Larrocha mantingué una llarga i activa carrera fins a la seva retirada dels escenaris, l’any 2003. La seva trajectòria professional ha estat reconeguda amb nombrosos premis, com ara dos Premis Ondas (1992 i 2000), catorze nominacions a la Millor interpretació Clàssica als Premis Grammy i quatre vegades guanyadora (1974,1975,1988 i 1991). Ha rebut també guardons com la Medalla d'Or de la Ciutat de Barcelona (1980), la Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya (1983), el Premi Príncep d'Astúries de les Arts (1994), el Premi Unesco (1995), el Premi Ciutat de Barcelona (2000), Doctora Honoris Causa de la Universitat de Lleida (2001) i el Premi Nacional de Música de la Generalitat de Catalunya (2004).

Victoria de los Ángeles López García, coneguda amb el nom artístic de Victòria dels Àngels (Barcelona, Barcelonès, 1923-2005). Soprano i cantant d'òpera. Estudià al Conservatori Superior de Música del Liceu. El 1940 va guanyar un concurs de Ràdio Barcelona i col·laborà amb el conjunt instrumental Ars Musicae, dedicat a la música renaixentista. Va debutar l’any 1944 al Palau de la Música Catalana, amb Damunt de tu només les flors, de Frederic Mompou. A inicis de 1945 es presentà al Gran Teatre del Liceu, interpretant la Comtessa d'Almaviva de Les noces de Fígaro. L'any 1947 va rebre el premi del Concurs Internacional de Cant de Ginebra. Inicià així la seva carrera internacional: va actuar al Wigmore Hall de Londres (1948), a l'Òpera de París (1949), a la Scala de Milà (1950), al Festival de Salzburg (1950), a la Royal Opera House (1950), al Carnegie Hall de Nova York (1950) i al Metropolitan de Nova York ininterrompudament fins al 1961. Va realitzar gires pel Japó, Austràlia, Sud-àfrica, Rússia i tota Europa. També fou l'única intèrpret espanyola escollida per interpretar l'Elisabeth de Tannhäuser en el Festival de Bayreuth (anys 1961 i 1962). Al llarg de la seva carrera operística, va interpretar el paper protagonista de més de 35 òperes, entre les quals destaquen La Bohème, Madama Butterfly, Faust, La Traviata, Carmen, Le nozze di Figaro, Tannhäuser, Cavalleria rusticana, Il barbiere di Siviglia, Otello, Lohengrin, Ariadne auf Naxos o Don Giovanni. El 1980 va interpretar la seva darrera òpera, Pelléas et Mélisande, al Teatre de la Zarzuela (Madrid), dirigida per Antoni Ros-Marbà.

Paral·lelament, s’interessà per la música de cambra i va desenvolupar una àmplia carrera com a concertista. Va realitzar nombrosos recitals, sovint acompanyada d’Alícia de Larrocha, en els quals combinava lied alemany, mélodie francesa i cançó catalana i espanyola. També va col·laborar amb compositors com Frederic Mompou, Xavier Montsalvatge, Joaquín Rodrigo o Eduard Toldrà.

En reconeixement a la seva aportació a la promoció de la cultura va ser nomenada membre d'honor de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi (1981), investida doctora honoris causa de la Universitat de Barcelona (1987) i elegida membre honorari de la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando (1989). Entre els premis i guardons que rebé, destaquen la Medalla d'Or del Gran Teatre del Liceu (1955), el Premio Nacional de Música d'Espanya en la modalitat d'interpretació (1980), la Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya (1982) i el Premi Príncep d'Astúries de les Arts (1991).

Genoveva Masip i Torner, coneguda com Sor Genoveva (Sabadell, 19 de novembre de 1923 - Barcelona, 17 juliol de 2015). Religiosa. El 1944 va ingressar a la Companyia les Filles de la Caritat de Sant Vicenç Paül. Estudià magisteri i treballà al Col·legi de Jesús Natzarè (Barcelona). Fou nomenada responsable de la Casa de la Caritat o Hospital de Beneficència de Sabadell (1964), directora del Seminari i del noviciat de Barcelona (1967) i visitadora de la congregació a la província canònica de Barcelona (1973).

Als anys setanta va començar a visitar famílies dels barris més pobres de Barcelona i els presos de la Model, esdevenint la primera voluntària de la presó, on portava medicines i atenia els drogodependents. El 1983, juntament amb Josep Costa Planagumà, va fundar i dirigir la Fundació Acollida i Esperança, des d’on treballava per la reinserció social de persones marginades.

Diversos premis li reconegueren la tasca social en l’àmbit dels drets humans i l’actuació cívica, entre els quals la Creu de Sant Jordi el 1992 o el premi Solidaritat de l’Institut de Drets Humans el 1997.

Fabià Estapé i Rodríguez (Portbou, 1923 - Lleó, 2012). Economista, polític i professor universitari. Estudià Dret a la Universitat de Barcelona, on es llicencià el 1946. L'any 1953 es doctorà a la Universitat Central de Madrid. El 1954 fou nomenat professor d'Història econòmica de la Universitat de Barcelona, de la qual posteriorment fou catedràtic i degà de la Facultat de Ciències Econòmiques. Rector en dues ocasions de la UB (1969-1971 i 1974-1976). Professor convidat de la Universitat Pompeu Fabra.

Considerat l'introductor a Espanya dels estudis dels economistes Joseph Schumpeter i John Kenneth Galbraith, el 1957 fou guardonat amb el Premi Nacional de la Fundació Juan March pels seus estudis sobre el desenvolupament econòmic espanyol. Comissari adjunt del pla de desenvolupament (gener-juny del 1972), membre del Consejo Superior de Hacienda Pública (1974). Creu de Sant Jordi (1990), Premi Rei Jaume I d'Economia (1995), col·legiat d’honor del Col·legi d'Economistes de Catalunya (1979), guardonat amb la Legió d'Honor pel Govern francès i amb la Creu d'Alfons X el Savi, entre moltes altres distincions.

Militant del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), així com membre del sindicat Comissions Obreres (CCOO). Entre 1959 i 1961, sent president Francesc Miró-Sans, fou comptable de la directiva del Futbol Club Barcelona. L'any 1997 fou nomenat vicepresident d'ENHER.

Va escriure, entre d’altres, La reforma tributària 1845 (1971), Ensayos del pensamiento económico (1971), Introducción al pensamiento econónomico (1990), a banda de multiplicitat d’articles sobre política econòmica i història del pensament econòmic.

Antoni Tàpies i Puig (Barcelona, Barcelonès, 1923-2012). Pintor, il·lustrador, escultor. De formació autodidacta, fou un dels fundadors de Dau al Set (1948-1956). La seva obra partí d’un realisme que plasma en composicions i en retrats academicistes (Josep Gudiol, Antoni Puigvert...); seguí per un surrealisme influït per Miró i Klee, fins arribar a l’abstracció onírica i les superfícies amb incisions, que el situen com un dels màxims representants de l’informalisme. Utilitzà tècniques mixtes i el collage amb materials diversos (sorra, roba, cordes, paper, palla...), i l’ús expressiu de la matèria.

Realitzà una notable producció d’obra gràfica i de llibres de bibliòfil. Destaquen les seves col·laboracions amb Joan Brossa —El pa a la barca (1963), Novel·la (1965), Nocturn matinal (1970), Poems from the Catalan (1973)...—, per a qui també feu escenografia per a Or i sal (1961). Als anys setanta realitzà com a il·lustrador cartells amb paraules en gran format, sovint amb referències antifranquistes o sobre Catalunya i les quatre barres. A més, en aquesta època realitzà les primeres peces escultòriques, fetes amb materials diversos, des de la terra cuita al bronze. Destaca L'Homenatge a Picasso (Barcelona, 1983).

Treballador incansable, realitzà exposicions a Barcelona, Madrid, Nova York, Washington, París, Berna, Munic, Buenos Aires, Caracas, Zuric, Roma, Colònia, Londres, etc. A partir dels anys setanta, realitzà exposicions antològiques i retrospectives: Tòquio (1976), Nova York (1977), Roma (1980), Amsterdam (1980), Madrid (1980), Venècia (1982), Milà (1985), Viena (1986), Brussel·les (1986), Nova York (2005).

Paral·lelament, Tàpies va col·laborar en publicacions com Destino, Serra d’Or, La Vanguardia, Avui... Molts dels seus articles es van recollir en llibres com La pràctica de l’art (1970), L’art contra l’estètica (1974), La realitat com a art (1982), Per un art modern i progressista (1985), Valor de l’art (1993), L’experiència de l’art (1996), En blanc i negre (1955-2003), Assaigs (2009)... A més, publicà l’autobiografia Memòria personal (1977).

L’any 1990 s’inaugurà a Barcelona Fundació Antoni Tàpies, dedicada a l’estudi i difusió de l’art contemporani. Entre els premis i reconeixements atorgats, destaquen el premi Ciutat de Barcelona (1979 i 1999), el doctorat pel Royal College of Art de Londres (1981), el premi Wolf (1982), el premi Rembrandt (1983), la medalla d’or de la Generalitat (1983), el gran premi de pintura de França (1984), el premi Príncipe de Asturias de les Arts (1990), el Praemium Imperiale de la Japan Art Association (1990), la Medalla d’Or de la Ciutat de Barcelona (1992), el Premi Nacional de Cultura (1995) i el premi Lissone (2005). Fou membre honorari de la Künstlerhaus de Viena (1988), de la Royal Academy of Arts de Londres (1992) i de l’American Academy of Art and Sciences de Cambrigde (1992), i comanador de la Legió d’Honor francesa (2006).

Lluís Domènech i Montaner (Barcelona, Barcelonès, 1849-1923). Arquitecte, polític, historiador, il·lustrador, dissenyador de tipografies i enquadernacions de llibres. Catedràtic de composició i de projectes de l’Escola d’Arquitectura de Barcelona (1875) i, més tard, director (1900 i 1905-1919). Com a arquitecte, desenvolupà un estil innovador, realitzat amb maó vist i ferro forjat amb decoració de ceràmica policromada i temes florals, que el situen a l’avantguarda de l’arquitectura de la seva època i el converteixen en una de les figures destacades del Modernisme.

Les seves primeres obres importants foren l’Editorial Montaner i Simón (1885), l’Hotel Internacional (1888) i el restaurant de l’Exposició Universal de Barcelona, conegut com el Castell dels Tres Dragons (1888). Entre els edificis que construí, sobresurten també la Universitat de Comilles (1883-1892), a Santander; el Palau de la Música Catalana (1905-1908), la casa Lleó i Morera (1905), la casa Fuster (1908) i el conjunt de l‘Hospital de Sant Pau (1902-1912), tots a Barcelona; el Casino (1887), a Canet de Mar; l’Institut Pere Mata (1897) i la casa Navàs (1901), a Reus, i el Gran Hotel (1902-12), a Palma.

En l’àmbit cultural, fou president dels Jocs Florals (1895), de l’Ateneu Barcelonès (1898, 1911 i 1913) i membre de l’Acadèmia de Bones Lletres (1921). Col·laborà en les publicacions La Renaixença, Lo Catalanista, Revista de Catalunya i La Veu de Catalunya; i publicà llibres tècnics, com ara Iluminación solar de los edificios (1877) o Historia general del arte: arquitectura (1886).

En l’àmbit polític, fou membre de La Jove Catalunya, del Centre Català, de la Lliga de Catalunya, que presidí el 1888, i de la Unió Catalanista, que presidí el 1892. Fou un dels organitzadors i president de la sessió inaugural de l’assemblea que aprovà les Bases de Manresa. Més tard, ingressà al Centre Nacional Català (1899) i a la Lliga Regionalista (1901). Fou elegit diputat per Barcelona a les eleccions de 1901, i reelegit l’any 1903. L’any següent abandonà la Lliga per discrepàncies amb Cambó i amb altres dissidents fundà El Poble Català (1904-1918), setmanari i més tard diari polític, del Centre Nacionalista Republicà. Fou autor d’Estudis polítics (1905) i Conservació de la personalitat de Catalunya (1912).

Posteriorment, abandonà la política i es dedicà a la recerca històrica i arqueològica. Publicà Centcelles, Baptisteri i cella-memoriae de la primitiva església metropolitana de Tarragona (1921), Història i arquitectura del monestir de Poblet (1925), La iniquitat de Casp i la fi del Comtat d’Urgell (1930) i Ensenyes nacionals de Catalunya (1936).

Salvador Seguí i Rubinat, conegut com el Noi del Sucre (Tornabous, Urgell, 1886 - Barcelona, Barcelonès, 1923). Sindicalista i dirigent obrer.

Fou un dels líders més destacats del moviment anarcosindicalista a Catalunya a principis del segle XX. Pintor de professió, des de jove participà en el moviment sindical i s’interessà per l’ideari anarquista. De formació autodidàctica, era partidari d’educar la classe treballadora com a pas previ a la revolució social contra el capitalisme. Per això, presidí l'Ateneu Sindicalista del carrer de Ponent de Barcelona i va promoure la creació de Solidaritat Obrera (1907-1911), organització sindical formada per socialistes i anarquistes. L’any 1908 es creà la Federació Regional Obrera Catalana i al Congrés Obrer de Barcelona (1910) Seguí propugnà la unificació de tots els obrers d’Espanya, tot i mantenir el catalanisme.

Partidari d’una aliança entre els sindicats de la CNT i l’UGT, aconseguí la convocatòria conjunta de la vaga general del 18 de desembre de 1916. L’any següent, la CNT i l’UGT convocaren una vaga general el 13 d’agost, que fou durament reprimida, amb 71 morts (37 a Catalunya), 164 ferits i 2.000 detinguts, entre els quals Seguí.

Tanmateix, la conflictivitat social que s’hi vivia afavorí el creixement accelerat del sindicat, que passà de 75.000 afiliats a 345.000 en sis mesos, fet que no va estar exempt de tensions internes. El 1918, Seguí fou elegit secretari general de la CNT al congrés de Sants i projectà la creació d’un partit polític obrer d’àmbit català, iniciativa que no fou ben rebuda per alguns sectors anarquistes ni per la Federació Patronal. El novembre de 1920 fou detingut, juntament amb 63 militants sindicals i polítics republicans d'esquerres com Lluís Companys, i empresonat al castell de la Mola (Maó).

Un cop alliberat, retornà a Barcelona, on fou assassinat al carrer de la Cadena, juntament amb Francesc Comas. Els autors mai foren detinguts.

Rosa Sensat i Vilà (El Masnou, Maresme, 1873 - Barcelona, Barcelonès, 1961). Mestra, pionera de la renovació pedagògica i promotora de la formació de les dones. Va treballar en diverses institucions d’ensenyament, va interessar-se per la Institución Libre de Enseñanza a Madrid i va visitar experiències escolars d’avantguarda a Bèlgica, Suïssa i Alemanya. Va ser responsable de la secció de nenes de l’Escola Municipal del Bosc, a Montjuïc (Barcelona), la primera escola pública a l’aire lliure i adscrita a les idees de l’Escola Nova, i directora del Grup Escolar Milà i Fontanals del Patronat Escolar. També va estar vinculada al feminisme de principis del segle XX i va exercir de divulgadora: va participar en congressos i va impartir cursos i conferències per explicar els principis de l’Escola Nova.

Francesc Vicent Garcia i Ferrandis, conegut com el Rector de Vallfogona i també Garceni (Tortosa, Baix Ebre?, c. 1582 - Vallfogona de Riucorb, Conca de Barberà, 1623). Poeta i sacerdot. S’instal·là a la parròquia de Santa Maria de Vallfogona de Riucorb el 1607 i hi romangué fins a la mort. Va escriure poesia, prosa i teatre. Com a poeta, seguí els models castellans imperants a l’època barroca, tant en els aspectes formals com en la temàtica. Va escriure poesia amorosa, faules mitològiques, sàtires, composicions eròtiques i grolleres, amb un llenguatge castellanitzat i ple de tòpics literaris, dels quals es reia en obres com Refereix son amor, en què ridiculitzà els poetes i la seva artificiositat.

A més, fou autor de la comèdia hagiogràfica dedicada a Santa Bàrbara, estrenada a Vallfogona el 1617 i conservada parcialment, que es considera la primera obra de teatre barroc català. Va ser molt popular per la seva obra poètica, especialment la de caràcter humorístic i escatològic. Per això, fou també molt imitada per altres autors catalans del segle XVIII, esdevenint una mena de corrent, el “vallfogonisme". Però, a banda d’alguns poemes, la seva obra no es va publicar fins al 1703, edició que gaudí d’un èxit notable. Posteriorment es van publicar diverses edicions, més o menys fidedignes. També la seva figura va inspirar l’obra teatral Lo rector de Vallfogona (1871), de Frederic Soler, i la novel·la homònima (1876) de Feliu i Codina.

Santa Maria de Taüll i Sant Climent de Taüll són esglésies romàniques situades al terme municipal de la Vall de Boí. Totes dues van ser erigides i consagrades al mateix temps: la de Santa Maria fou consagrada un dia més tard que la de Sant Climent, l'any 1123. A partir del segle XVIII Santa Maria va ser l'única parròquia del municipi de Taüll, mentre que la de Sant Climent exercia de capella del cementiri modern de Taüll, però durant els segles anteriors van ser seu parroquial totes dues esglésies. Com tot el conjunt de monuments romànics de Vall de Boi, els dos equipaments van ser declarats Patrimoni de la Humanitat per la Unesco el 30 de novembre de l’any 2000.