La consellera de Justícia, Drets i Memòria, Gemma Ubasart i González, ha inaugurat aquesta tarda l’exposició “Ni Déu, Ni Estat, Ni Patró. L’anarquisme a la Catalunya contemporània”, organitzada pel Memorial Democràtic i inaugurada a la seu de la institució. “La cultura anarquista va germinar a Catalunya, tot exercint una important tasca de pedagogia social, que no només va cobrir les mancances d’un sistema educatiu deficient, sinó que va situar la cultura obrera catalana a l’avantguarda d’Europa”, ha asseverat. Així mateix, també ha apuntat que “amb aquesta exposició no pretenem ni museïtzar ni desnaturalitzar l’anarquisme, sinó evidenciar-ne les aportacions a la creació de memòria democràtica”.

En el marc de la inauguració, la consellera ha destacat que “la Catalunya contemporània no s’entén sense l’anarquisme”, i en aquesta línia, ha reiterat, a més, la importància de reconèixer el llegat històric de figures molt destacades del moviment, com Salvador Seguí, Federica Montseny o Quico Sabaté. “Van ser anarquistes els que van impulsar l’Escola Moderna, els que van guanyar la jornada de 8 hores, qui van defensar la primera llei de l’avortament al Congrés, aturar el cop feixista a Barcelona o els que van mantenir la flama de la resistència antifranquista quan tot semblava perdut”.

D’altra banda, el director del Memorial Democràtic, Jordi Font Agulló, ha apuntat que la mostra pretén “trencar tòpics i estereotips i presentar l’anarquisme més enllà de visions esbiaixades que han estat centrades en la violència” i ha recordat que “l’anarquisme es va convertir en una alternativa de possibilitats abraçada per amplis sectors”. Tot seguit, l’historiador Miguel Garau, comissari de l’exposició juntament amb el també historiador Tono Vizcaino, ha assenyalat la rellevància d’acollir una exposició sobre anarquisme al Memorial Democràtic i ha explicat als assistents el contingut de la mostra. En paraules seves, “la memòria que col·lectivament volem recordar perquè és significativa, està basada en records però també en oblits, i l’anarquisme ha viscut aquest oblit de forma intencionada, amb una mirada tendenciosa que ha arribat fins als nostres dies”.

L’exposició té com a objectiu, per una banda, copsar l’abast de l’impacte social que va tenir l’anarquisme a Catalunya al llarg del segle XX i, per l’altra, refer i divulgar la memòria col·lectiva que envolta el gruix del moviment, truncada especialment per la dictadura franquista, però també per tota una sèrie de canvis socioeconòmics accelerats que han portat la societat cap a hàbits de consum als antípodes del model anàrquic.

Es tracta, per tot, d’una mostra que fuig dels recorreguts cronològics per presentar-se com una mena de mapa conceptual que aproxima el visitant a aquesta cultura política i el fa conscient també de la influència que va arribar a ostentar l’anarquisme en molts vessants socials, algunes de les quals influenciades fins a l’actualitat.

“Ni Déu, Ni Estat, Ni Patró” es podrà visitar gratuïtament fins al 18 de febrer de 2024 a la sala expositiva del Memorial Democràtic. És, a més, la darrera exposició que el Memorial Democràtic exhibeix a l’actual emplaçament ubicat al barri del Raval, abans del trasllat al nou edifici a la plaça Sant Jaume, previst per a 2025.

L’anarquisme a Catalunya, dels orígens a l’actualitat

L’anarquisme és, sense cap mena de dubte, un dels moviments socials més importants en la Catalunya contemporània. Amb arrels profundes en la segona meitat del segle XIX, l’anarquisme, en els seus diferents vessants, —des del sindicalisme fins a la cultura i l’educació, passant per l’economia, l’organització sociopolítica i, fins i tot, la mateixa concepció de les relacions amoroses— va esdevenir, ja en el primer terç del segle XX, un dels corrents emancipadors amb més acceptació entre les classes populars catalanes.

En una societat polaritzada socialment i econòmicament i marcada per les desigualtats, l’anarquisme era considerat per a molts sectors obreristes com una alternativa cultural i política a l’ordre capitalista establert. El potencial del moviment era tan gran que ben aviat les instàncies dominants hi van reaccionar amb repressió i marginació. Tot i la noblesa i les raons objectives de les aspiracions de la militància anarquista, la violència política també va contaminar aquesta ideologia que es reclamava antimilitarista i de llinatge humanista. Això explica, també, per què històricament ha estat combatut feroçment fins que se n’ha distorsionat la percepció en l’imaginari col·lectiu del país.