Els Serveis Territorials de Cultura i Mitjans de Comunicació a les Terres de l’Ebre han fet un pas més per tal que la jota sigui declarada dansa d’interès nacional de Catalunya. Segons ha explicat el director territorial del Departament, Xavier Vega, l’informe que fonamenta la inclusió de la jota en el Catàleg del patrimoni festiu de Catalunya ja està redactat i en mans del Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional Catalana (CPCPTC).

 

Xavier Vega ha explicat que “la declaració de la jota com a element festiu patrimonial d’interès nacional es basa en una memòria documentada sobre la història, les característiques actuals i els elements i implantació de la festa” a les Terres de l’Ebre i en altres llocs de Catalunya.

 

En aquest sentit, el delegat del Govern, Lluís Salvadó, ha destacat la feina duta a terme pels Serveis Territorials de Cultura els últims anys en l’àmbit del reconeixement oficial d’algunes de les manifestacions festives més destacades de les Terres de l’Ebre, com ara les festes amb bous, les festes de Sant Antoni d’Ascó i les Quinquennals d’Alcanar i d’Ulldecona. “En els últims quatre anys hem avançat més que en els trenta anys anteriors pel que fa a la recuperació identitària del patrimoni festiu de les Terres de l’Ebre”, ha afirmat Lluís Salvadó.

 

A Catalunya, la jota, amb diferents denominacions i característiques és present, bàsicament, a diferents punts de les comarques pirinenques i de ponent, a les zones veïnes amb les comarques catalanoparlants de l’Aragó i principalment a les comarques de les Terres de l’Ebre i el Priorat, on constitueix, tant en el cas de la jota cantada com en el de la jota ballada, un element de caràcter propi, que és present, i en alguns casos protagonitza, moltes festes i celebracions tradicionals, tant de tipus públic com privat.

 

El registre més antic de què es disposa sobre la jota per part d’autors catalans el trobem en el segon volum de l’obra de Felip Pedrell “Teatro Lírico Español”, que insereix una “jota de la tonadilla”, amb música del tonadiller català Pau Esteve, datada l’any 1779. Aquest registre és citat per Francesc Pujol i Joan Amades al “Diccionari de la Dansa, dels Entremesos i dels Instruments de Música i Sonadors”, publicació que forma part de l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya.

 

Existeix també un document datat l’any 1734 i citat per diversos autors, en què el bisbe de Tortosa, en visita pastoral a Calaceit (Matarranya) condemna la jota per considerar-la un ball pecaminós. Pel que fa a l’aspecte etnocoreogràfic, és difícil datar l’origen de la jota, ja que es tracta d’un ball popular molt estès territorialment i mancat d’estudis aprofundits i autoritzats pel que fa a les seves peculiaritats.

 

Tant la jota cantada com la jota ballada es van mantenir vigents principalment a les Terres de l’Ebre i el Priorat fins la dècada de 1970, tot i que el nombre de cantadors en actiu i el nombre de poblacions en què la jota ballada es va mantenir viva havia anat minvant. El procés de revitalització de tot el món festiu català iniciat a finals d’aquella dècada amb l’arribada de la democràcia, va arribar també a la jota en totes les seves modalitats i alguns dels cantadors en actiu des dels anys de la postguerra i la dictadura (lo Noro, Codonyol, Nicassio, Fumadó i, sobretot Josep Garcia “lo Canalero” i Jordi Guarch “Teixidó”) van poder transmetre la seva vivència i les seves tècniques als nous cantadors, mentre que les jotes ballades es van revitalitzar i recuperar a moltes poblacions per tot el territori, i unes i altres van prendre un marcat valor identitari. La jota cantada és l’element més singular de la música tradicional a les Terres de l’Ebre, i s’ha mantingut amb força a nombroses localitats.

 

Les jotes improvisades tracten -i han tractat- sobre qualsevol tema depenent de l’acte o celebració en que es troben. Moltes vegades, en cantades de tipus privat o familiar es refereixen a allò que específicament es celebra, casaments, bateigs, inauguracions, etc, però també entren en continguts d’ironia -“picadillos”- a vegades entre cantadors o en rondes de festeig, o intervenen per salvar alguna situació socialment compromesa. En actes públics i concerts versen habitualment sobre la festa i la localitat on canten, però en els darrers anys la jota cantada ha tingut també un paper molt destacat com a vector de mobilització i reivindicació, de defensa dels interessos del territori i de les seves particularitats socials i culturals.   

 

En el terreny de la formació, i a part de les accions que promouen i realitzen els Ajuntaments, entitats i grups, són destacables els cursos promoguts pel Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació, a través del CPCPTC amb els programes formatius de l’Aula de Música Tradicional i Popular, en la seva seu de Tortosa i des de l’any 1997, en què s’imparteixen assignatures de música i dansa adreçades específicament a alguns instruments propis de la jota, a la veu i les tècniques d’improvisació, i a la jota ballada.