Direcció General de Comunicació

David Madí compareix davant la comissió d'investigació pel cas de les enquestes

query_builder   15 abril 2003 14:19

event_note Nota de premsa

David Madí compareix davant la comissió d'investigació pel cas de les enquestes

Compareixença íntegra de David Madí, aquest matí, a la comissió d’enquestes del Parlament

COMPAREIXENÇA A LA COMISSIÓ D’ENQUESTES

 Senyora diputada, senyors diputats, comparec davant aquesta comissió parlamentària com a primera persona que intervé per realitzar una exposició inicial per tal d’aclarir alguns aspectes que em semblen crucials en aquest afer que ens ocupa.

El primer anunci que desitjaria fer en aquesta comissió, és que la meva condició de compareixent ha variat en les últimes hores. El que estava previst era que jo, avui, comparegués en qualitat de Secretari de Comunicació del Govern de la Generalitat. Doncs bé, això ja no és així, ja que aquest matí he formalitzat la meva renúncia irrevocable al càrrec davant el conseller en Cap.

El passat sis de març, ja vaig presentar la meva renúncia justificada en els termes següents que em permetran que els hi llegeixi:

Benvolgut conseller en Cap,

La present carta és per presentar-te la meva renúncia al càrrec de Secretari de Comunicació del Govern de la Generalitat.

Com que aquesta decisió la prenc conscientment en sentit contrari al teu criteri polític i personal, em permetràs que m’allargui una mica en els arguments que m’han conduït a consumar-la.

Saps que mai m’ha fet por lluitar en cap batalla per dura que aquesta pogués semblar. Però la recent polèmica al voltant dels estudis d’opinió i l’assetjament polític, moral i mediàtic al qual em veig sotmès, m’han fet reflexionar molt sobre quina és l’autèntica batalla. Tinc la convicció que l’objectiu d’aquesta polèmica construïda a base de magnificar errors, d’explicar mitges veritats quan no a abusar directament de la mentida, no és fer un debat legítim de com es pot perfeccionar un sistema institucional d’encàrrec i difusió d’estudis i enquestes. Al meu entendre aquesta polèmica no pretén això. El que pretén realment és tapar i erosionar el projecte enlluernador que el catalanisme ha representat per aquest país i que seguirà desenvolupant amb tu al capdavant d’aquí pocs mesos. Aquest és el veritable objectiu. Conec prou bé el sistema per saber què hi ha darrera d’aquesta polèmica.

T’he sentit dir moltes vegades que un polític ha de vetllar permanentment, en la seva actuació, pel bé comú més enllà que a curt s’entengui la seva posició. Hi estic plenament d’acord. En el cas que ens ocupa la meva decisió és fruit de voler ser coherent amb aquest principi. Tinc la certesa que la meva permanència en el càrrec, compartint alhora responsabilitats de primer nivell en el comitè electoral, només serviria per atiar la confusió i per donar un major relleu a un tema, que tots sabem que no forma part de les prioritats que té plantejades el nostre país.

 Et prego que entenguis que, per petita que sigui la meva contribució al servei d’una estratègia que detesto, faci ús de la meva responsabilitat, malgrat la força dels suports polítics i personals que he rebut les darreres setmanes. És per això que assumeixo la meva responsabilitat política, la meva responsabilitat com a nacionalista i la meva responsabilitat personal en aquesta decisió.

 Com a Secretari de Comunicació del Govern de la Generalitat i, per tant, com a servidor públic, he procurat servir les funcions que em vares confiar amb eficàcia. Un dels grans objectius que tenia, a favor del mapa comunicacional català, era tancar la llarga negociació per tal que el Govern disposés de les freqüències de Televisió Digital que permetran el naixement per primera vegada d’una oferta televisiva privada i en català. L’acord satisfactori obtingut en aquesta negociació ha contribuït també a sentir-me més alliberat per presentar la meva renúncia avui.

 Desitjo que valoris positivament els meus arguments per entendre el sentit de la meva reflexió

. Ha estat un honor servir el Govern de la Generalitat, el meu Govern, en la confiança de poder seguir servint el projecte polític que l’inspira amb la mateixa lleialtat de sempre.

 David Madí i Cendrós

Secretari de Comunicació del Govern de la Generalitat. Barcelona, 6 de març de 2003.

 Bé, aquests eren els motius de fa un mes i escaig. Fa un mes i escaig aquesta renúncia no se’m va acceptar ni pel President de la Generalitat ni pel conseller en Cap. Avui he formalitzat els mateixos arguments afegint-n’hi un darrer i donant caràcter irrevocable a la meva renúncia.

El darrer argument i definitiu ha estat la necessitat que sento de comparèixer avui davant aquesta comissió alliberat de les meves tasques institucionals. Sóc conscient que en el fons d’aquesta polèmica hi ha quatre ingredients fonamentals: la posició de CiU en el conflicte de l’Iraq, el plantejament del nou Estatut de Catalunya que impulsa la meva formació, la política de comunicació de la Generalitat, de la qual, com detallaré més endavant, en sóc plenament responsable i les eleccions de la propera tardor.

És també una evidència que hi ha hagut errors en la gestió d’alguns estudis d’opinió, com s’ha admès reiteradament en aquesta cambra per part del Govern, però, sincerament, no creia que això, per si sol, donés per gaire més, més enllà de la batalla dialèctica parlamentària habitual. Però havent adoptat aquest Parlament la decisió de constituir en aquest darrer tram de la legislatura una comissió que, personalment, considero absolutament allunyada dels interessos generals del país, la meva decisió no podia ser una altra.

És des d’aquesta perspectiva que s’ha d’entendre la meva decisió d’avui. No seré jo, ni el càrrec que ostentava fins aquest matí, l’excusa circular que serveixi per erosionar el nostre projecte polític. Un projecte polític, el nacionalista, que és el meu i al qual, a partir d’ara, m’incorporaré a temps complet des de les meves funcions en l’àmbit electoral. Em permetran aquesta precisió, més que res, per si algú es volgués fer alguna il•lusió poc fonamentada.

Avui no és el dia més feliç de la meva vida. No és el dia més feliç, perquè el dia que un presenta la dimissió d’un càrrec que li agrada i que, en el meu cas, tinc la consciència d’haver exercit satisfactòriament, tant a nivell professional, a nivell polític, com a nivell moral, és fàcil d’entendre que no sigui un dia per llançar coets.

 Però en tot cas, els amants de les responsabilitats polítiques avui tindran poca queixa, n’estic convençut; com estic convençut que tothom podrà interpretar la meva renúncia generosament, sempre d’acord amb els seus interessos del moment, això ja m’ho suposo.

 Crec en la política com una de les tasques més nobles a les quals una persona es pot dedicar. Crec en la democràcia de partits i crec profundament que un bon sistema de mitjans de comunicació és el termòmetre del bon funcionament del sistema democràtic i d’una societat avançada i madura com la catalana. En conseqüència, tinc la convicció que un país necessita creure i confiar en aquest sistema democràtic, en els seus polítics i en els mitjans de comunicació i ho crec molt més a la llum del que aquests dies estem veient als carrers de Catalunya en referència a les protestes per la guerra de l’Iraq. Ho dic per si puc contribuir, encara que sigui modestament, a apropar l’activitat d’aquest Parlament i d’aquesta comissió al que interpreto que pot ser allò que la ciutadania d’aquest país reclama als seus representants.

 Successivament he ocupat diversos llocs de responsabilitat a l’administració de la Generalitat. Primer, com a membre del Gabinet d’Estudis d’Interior, en aquell moment del Departament de Governació i avui d’Interior; després, com a Cap del Gabinet del conseller d’Economia i Finances compartit en el darrer tram amb la responsabilitat de Director de l’Oficina del Portaveu del Govern i, finalment, des del 23 de Gener del 2001, Secretari de Comunicació del Govern de la Generalitat.

 Com a Secretari de Comunicació del Govern he coordinat i gestionat les àrees adscrites que configuren la Secretaria, que són: la Direcció General de Difusió, la Direcció General d’Atenció Ciutadana, la Direcció General de Mitjans Audiovisuals, l’Oficina de Comunicació del Govern i, en funció del meu càrrec, President del DOGC, president del Consell Editorial de la Generalitat i, finalment, President de la Comissió Assessora de la Publicitat Institucional, així com membre del Consell d’Administració del Centre de Telecomunicacions de la mateixa Generalitat. Resumint, tot això es pot sintetitzar en què els darrers anys he estat el màxim responsable de la política de comunicació del Govern, no només ho he estat, sinó que me’n sento responsable.

 A risc d’allargar-me he volgut detallar les meves responsabilitats i ocupacions institucionals perquè ningú es segueixi equivocant. Ho dic perquè si féssim cas del que s’ha publicat i del que alguns han anat reproduint mecànicament semblaria que, quan surto del meu despatx un es troba amb una factoria demoscòpica que va escopint enquestes que, posteriorment, van a parar a un suposat despatx ocult, és de suposar que ubicat en el subsòl del Palau, on jo vaig inventant, manipulant, mutilant i amputant, seguint el vocabulari periodístic a l’ús, totes les enquestes del món. Hi poso un punt d’ironia per il•lustrar la fantasia que representen moltes de les coses que s’han escrit sobre mi i la meva relació en aquest afer que vostès investiguen.

 És cert que hi hagut errors i que s’han reconegut reiteradament. Però igualment cert és que la Generalitat actua en un règim de transparència no igualat per cap altra administració del nostre entorn, especialment l’administració local i el propi Estat. L’Ajuntament i la Diputació de Barcelona són el millor exemple de l’opacitat en aquesta matèria. Dels 237 estudis d’opinió que des del 1998 el Govern de la Generalitat ha fet públics a través del RPEEO, se n’han qüestionat 6. L’afer per molt que es vulgui administrar mediàticament amb la tècnica de la segmentació i dosificació de la informació, és refereix a sis estudis.

 Quins sis?

 Els dos baròmetres de l’acció del govern de l’any 2000 encarregats a l’empresa Line Staff, després de guanyar el corresponent concurs; l’arxiu incorrecte d’un estudi patrocinat pel programa Catalunya Hoy sobre la imatge de Catalunya a Espanya de l’any 2000, realitzat per la mateixa empresa; una enquesta encarregada pel Departament d’Indústria a l’institut Opina sobre la política energètica arran de la polèmica generada per la construcció de la línia de les Gavarres a la demarcació de Girona; un estudi del Departament de Medi Ambient encarregat l’any 2000 a l’institut DEP sobre el Golf de Torrebonica de Terrassa i, finalment, un estudi, que no una enquesta, sobre diferents possibilitats de llei electoral aplicables a Catalunya, encarregat també l’any 2000 pel Departament de la Presidència.

Això és tot.

 Arribats en aquest punt, em permetran que em centri més exhaustivament en els dos baròmetres de l’acció del Govern de l’any 2000 que, com s’ha emfatitzat reiteradament, jo coordinava igual que els dos del 2001 i els dos del 2002.

 L’any 2000, després de la constitució del nou Govern, es va prendre la decisió d’atorgar les funcions de Portaveu del Govern al conseller d’Economia i Finances. Com a derivada d’aquestes noves competències, es va crear l’Oficina del Portaveu a la qual se li varen assignar funcions en matèria de comunicació que, tradicionalment, desenvolupava el Departament de la Presidència. És en funció d’aquestes noves atribucions que es va traspassar a Economia la coordinació dels traquings que periòdicament s’efectuaven. A partir d’aquest moment, els traquings van passar a denominar-se baròmetres de l’acció del Govern.

 Els baròmetres són un tipus d’enquesta periòdica molt usual en institucions de tota mena. Aquest instrument es composa d’un qüestionari fix en les seves ¾ parts on s’aborden qüestions sobre les perspectives econòmiques, les preocupacions ciutadanes, la valoració del Govern i àmbits concrets de la seva acció i, finalment, la valoració dels lideratges polítics. A aquesta part fixa s’hi afegeix ¼ part del qüestionari mòbil, diferent en cada onada, que abasta diferents preguntes de conjuntura concreta del moment.

 Els dos baròmetres del 2000 van ser presentats públicament l’agost i el desembre, com era habitual, per l’aleshores conseller de la Presidència, el conseller Triadú i pel nou conseller Portaveu.

 Cal dir, des d’un punt de vista tècnic, que les acusacions no provades que s’han fet sobre aquests dos baròmetres no s’han fonamentat en els resultats de l’enquesta sinó en uns suposats creuaments estadístics posteriors, el que es coneix com a taules. Això pot semblar un detall tècnic però no ho és gens. L’enquesta és l’informe que es difon públicament i es deriva d’un qüestionari al qual li corresponen unes respostes expressades en percentatges, d’acord amb les respostes obtingudes en el treball de camp.

 Els creuaments estadístics elaborats posteriorment són uns instruments d’anàlisi més en detall. Són taules construïdes a base de reprocessar els resultats obtinguts a l’enquesta per confegir matrius numèriques combinades sobre temàtiques seleccionades.

 Posaré un exemple perquè s’entengui. El qüestionari que fan servir els enquestadors de camp determina que s’ha de preguntar la valoració de l’1 al 10, posem per cas, del Sr. Ribó. La mitjana de les respostes obtingudes determina la valoració expressada a l’enquesta. Les taules, després de fixar la temàtica desitjada, ens podrien determinar per exemple quin percentatge hi ha de gironines de 18 a 25 anys que tinguin la previsió de contractar una hipoteca durant el proper any i que hagin valorat amb un 6 el Sr. Ribó.

He fet aquesta explicació perquè s’entengui la naturalesa diferent del dos instruments, que sovint es posen en el mateix sac. Això és important perquè em permet afirmar que en cap cas es poden qüestionar les enquestes o baròmetres en base a les taules estadístiques. Per fer-ho i poder-ho demostrar caldria revisar tots els fulls de resposta del treball de camp, cosa que ningú ha fet.

 Altra cosa és que hi puguin haver errors en les matrius d’algunes taules dels creuaments estadístics, cosa que em temo que és bastant freqüent en el sector. Aquestes disfuncions han estat admeses des del primer moment, i el primer en fer-ho vaig ser jo mateix en una nota de premsa. He volgut aclarir aquest aspecte perquè he llegit afirmacions fora de lloc avalades teòricament per especialistes consultats, especialistes que no m’estranya que en cap cas s’hagin volgut identificar.

 L’únic error en els baròmetres o enquestes que jo he coordinat i difós és un que ningú, sorprenentment, se n’ha recordat. En el segon baròmetre de l’any 2001, difós el gener del 2002 i, coincidint amb el canvi de lideratge a ICV, es va decidir consultar la valoració del Sr. Ribó i la del Sr. Saura. En l’enquesta difosa, en el quadre corresponent a les valoracions dels líders polítics hi figurava el Sr. Saura però no el Sr. Ribó degut a un error informàtic. En adonar-nos de l’error, la mateixa tarda es va subministrar la notorietat i la valoració mitjana omeses hores abans.

 Bé, el primer baròmetre que es qüestiona és el de juliol del 2000 que fou difós l’agost.

La peculiaritat d’aquest baròmetre era que estava construït en base a la tècnica d’acumular dues onades, l’una feta l’abril i l’altra el juliol. Aquest criteri d’acumulació d’onades es va variar en els baròmetres posteriors, optant per fer una sola onada, augmentant la mostra per anar disminuint el marge d’error, criteri que s’ha seguit en els anys posteriors.

 L’acusació concreta, reitero que no provada, que s’ha realitzat mediàticament és que el qüestionari real no era el que es va donar a conèixer: s’oculten preguntes i se n’afegeixen artificialment d’altres.

 Doncs bé, el Govern després de revisar amb profunditat el qüestionari, l’enquesta pública, les taules estadístiques, i la tramesa al Parlament, ha arribat a la conclusió que les afirmacions són incertes, ja que tots els documents són coherents, tal i com va explicar el Govern en un comunicat oficial el proppassat dia 15 de març i tal i com es va advertir el dia abans al mitjà que ho va publicar. En cap moment, malgrat s’hagi demanat reiteradament, se’ns ha aportat cap document que permeti fer una comprovació de les acusacions, ni se’n coneix l’origen.

 Cal remarcar, per si és motiu de confusió, que tal i com es va explicar en la presentació pública del baròmetre, a l’onada d’abril no es van fer valoracions de polítics a banda del President Pujol, però sí que es van fer a l’onada de juliol. Això era una dada coneguda amb antelació i que formava part de l’enquesta difosa.

 Passo al baròmetre del novembre del 2.000, fet públic el gener de 2.001.

 L’acusació concreta mediàtica, reitero que no provada, ha consistit en afirmar que la presumpta valoració del Sr. Maragall era de 6,7 i la difosa de 6,6. La valoració del Sr. Duran de 6,4 i la difosa de 6,3. La valoració del Sr. Mas de 6,2 i la difosa de 6,2. La valoració del Sr. Montilla de 5,3 i la difosa de 5,2.

 Doncs bé, aquests dubtes es fonamentaven suposadament no en base a l’enquesta pública sinó als creuaments estadístics. La Direcció General d’Avaluació i Estudis va revisar el circuit de fa tres anys i va detectar errors en els mateixos, però que en cap cas afectaven a les valoracions d’aquests polítics. Aquests errors van ser admesos i corregits en una posterior tramesa al Parlament amb el certificat corresponent de l’empresa. El mateix dia que va sorgir la notícia, jo mateix vaig explicar a bastament el procés de verificació realitzat i vaig desmentir la informació.

Ara bé, de tot això deduir-ne una manipulació és molt exagerat i constitueix en si mateix una afirmació errònia. Sense que ningú hagi donat cap documentació, ni s’hagi deixat contrastar la informació, ni s’hagi explicat l’origen de les informacions, ni s’hagi donat al Govern l’oportunitat de revisar el suposat material que fonamenta l’acusació, l’únic que s’ha aconseguit és situar el Govern en una posició d’indefensió.

 De tot això deduir-ne una teoria per beneficiar el conseller Mas constitueix de nou una afirmació ridícula. Aplicant un mínim sentit comú, vostès entendran que una dècima amunt o avall sense alterar l’ordre de valoració dels lideratges polítics, és un argument no només feble sinó residual.

 En aquest sentit, el que sí que vull remarcar respecte els subministradors de les dades que han generat la polèmica mediàtica, és que no sé qui són, ni quin obscur objectiu persegueixen, encara que el puc deduir. El que sí sé del cert és que han estat traficant amb arxius informàtics deliberadament alterats i que la seva procedència molt probablement és il•lícita i, que per tant, no mereixen cap credibilitat.

 Vaja, que ningú s’ha trobat cap document perdut a la porta d’una escola, que ningú ha confós la redacció d’un diari amb l’oficina d’objectes perduts, ni ningú ha volgut contribuir a la millora de la ciència demoscòpica desinteressadament, això em sembla que és bastant objectiu.

 Això es tot el que jo els puc explicar sobre els baròmetres qüestionats. Respecte als altres quatre estudis posats en entredit no m’hi referiré ja que no puc afegir cap altra explicació addicional a les que ja s’han donat per escrit, en interpel•lacions i en la compareixença del conseller en Cap. Només recordar, que pels errors, reitero que reconeguts, en aquests estudis, s’ha suprimit tota la Direcció General d’Avaluació i Estudis amb la lògica assumpció de responsabilitats polítiques per part del seu director.

 Finalment els vull reiterar que respecte a les disfuncions o desajustos que s’han detectat, ningú pot parlar de falta d’assumpció de responsabilitats, ni de falta de transparència per part del Govern, sinó tot el contrari. El llistó està molt alt per a futurs casos.

 Moltes Gràcies.

2  

Fitxers adjunts

Biografia David Madí

Biografia David Madí
DOC | 19

Compareixença David Madí

Compareixença David Madí
DOC | 50