- Els dos governs autonòmics han acordat una declaració per demanar fons permanents amb criteris de cohesió social i convergència territorial a les institucions europees
- El posicionament conjunt situa l’increment de les inversions com a prioritat per dissenyar el futur Pla Europeu d’Habitatge Assequible, la implementació del qual està prevista per al 2026 i que vol afrontar la creixent crisi d’accés a l’habitatge que afecta les principals metròpolis europees
- La consulta pública, adreçada a governs regionals i locals, té com a data límit per a la presentació de propostes el proper 17 d’octubre
La consellera de Territori, Habitatge i Transició Ecològica de la Generalitat de Catalunya, Sílvia Paneque, ha fet valer “el treball conjunt amb el govern basc i el sentiment compartit d'aportar solucions a l'habitatge als nostres territoris, a Espanya i a Europa”. Sílvia Paneque ha destacat “la voluntat dels dos governs de prioritzar les polítiques d’habitatge de forma ferma i decidida” i ha assenyalat que “compartim que afecten especialment al joves i estan vinculades a ocupació, igualtat i cohesió territorial”. Paneque i el conseller d’Habitatge i Agenda Urbana del Govern Basc, Denis Itxaso, han presentat aquesta tarda una demanda compartida per ambdues institucions en relació amb el Pla Europeu d’Habitatge que impulsa la Comissió Europea, amb l’objectiu de situar l’habitatge assequible com a prioritat estructural de la Unió Europea i d’afrontar la creixent crisi d’accés a l’habitatge que afecta les grans conurbacions on es concentra la demanda.
“Demanem a les institucions europees un marc flexible i adaptat als diferents territoris”, ha apuntat la consellera de Territori, Habitatge i Transició Ecològica que ha remarcat que “és imprescindible mantenir les inversions en habitatge de manera permanent els propers anys i amb fons suficients per donar suport a l’ampliació dels parcs d’habitatge públics de lloguer assequible”. En aquest sentit, ha assenyalat “la necessitat d’establir mecanismes de finançament a llarg termini i amb interessos baixos per estimular la construcció d’habitatge protegit i de rehabilitació”. Paneque ha emfasitzat aquestes dues línies i ha afirmat que “construcció i rehabilitació són complementàries”.
El conseller Itxaso ha subratllat la importància estratègica del nou pla europeu d'habitatge assequible, afirmant que “Europa es juga el seu futur en bona mesura amb aquest pla d'habitatge assequible”. En aquest context, ha destacat l'aliança entre comunitats autònomes per reforçar la petició a les institucions comunitàries: “Catalunya i Euskadi unim voluntats i demanem a la Comissió que sigui valenta, que desplega polítiques de caràcter estructural i permanent, i que ho faci amb criteris de convergència territorial i cohesió social”.
Itxaso ha insistit que “el parc d'habitatge assequible ha de ser considerat com la principal infraestructura del continent, si volem garantir la cohesió social, la competitivitat econòmica i la igualtat dels europeus i europees”, reclamant a més “fons que ens ajudin a finançar aquest nou parc d'habitatge assequible” i “que es flexibilitzin les regles fiscals abordar aquesta nova infraestructura de país”.
La declaració conjunta presentada avui defensa una arquitectura financera europea estable, amb regles clares i un tractament específic en matèria fiscal, que desvinculi les inversions en sòl, construcció d’habitatge i rehabilitació de les estrictes regles de dèficit que encotillen els pressupostos públics dels governs regionals i locals. És una iniciativa inèdita a l’Estat espanyol per la seva ambició, el seu enfocament estructural i per la confluència de dues administracions líders en polítiques públiques d’habitatge.
El conseller Denis Itxaso ha acabat de detallat el decàleg de les iniciatives proposades a la Comissió Europea. Així, l’objectiu comú d’aquesta declaració és “aplicar criteris de convergència territorial i cohesió social que redueixin les desigualtats entre les regions europees”, ja que, actualment, els dos principals factors de desigualtat són la vertebració territorial i la bretxa entre col·lectius vulnerables i sectors de la població que utilitzen l’habitatge com a actiu financer. En altres paraules, Catalunya i Euskadi alerten del risc de noves bretxes socials entre persones llogateres i propietàries i aposten per apropar el percentatge d’habitatge protegit entre territoris.
Un decàleg que equipara la inversió en habitatge a altres recursos estratègics
La declaració conjunta eleva l’habitatge assequible a política europea estructural, superant la lògica de programes puntuals condicionats pel cicle pressupostari i fent front a les lògiques especulatives del mercat immobiliari. Planteja un tractament financer específic, coherent amb la seva naturalesa d’infraestructura social, perquè les inversions no es vegin penalitzades per les regles fiscals, i proposa reforçar el paper del Banc Europeu d’Inversions (BEI) amb instruments de missió —finançament a molt llarg termini, baix interès i garanties— capaços d’escalar carteres de projectes. La convergència de dues administracions referents activa una agenda comuna, alineada amb la competitivitat europea, l’atracció de talent i la regeneració de barris degradats.
Per donar compliment al Pla Territorial Sectorial d’Habitatge (2024), Catalunya s’ha fixat l’objectiu d’aconseguir que en 20 anys un 15 % dels habitatges es destinin a polítiques socials. En resposta als objectius del primer quinquenni, s’ha posat en marxa el Pla 50.000 que ha mobilitzat, en la primera reserva pública, 670 solars amb una capacitat de 22.000 habitatges. D’aquests, 14.000 habitatges ja compten amb promotor i, a més, uns altres 7.000 estan ja en producció. Fins al 2030, cal generar sòl mitjançant l’activació de diversos sectors urbanístics fins ara paralitzats que permetran impulsar fins a 214.000 habitatges en els propers quinze anys, un 40 % dels quals destinats a polítiques socials.
Amb una dotació de 480 milions d’euros, els fons europeus Next Generation constitueixen el paquet d’estímul a la rehabilitació més important i han de permetre renovar 65.000 habitatges fins al 2026. A més d’aquests ajuts, el Departament de Territori, Habitatge i Transició Ecològica està treballant en nous projectes de rehabilitació.
D’altra banda, el nou Pla de barris i viles destinarà entre els anys 2025 i 2029 uns 1.600 milions d’euros, dels quals 1.000 els aportarà el Govern i la resta, els ajuntaments, amb l’objectiu de reduir desigualtats territorials i socials, millorar les condicions de vida i garantir l’accés equitatiu als serveis bàsics.
A Euskadi, el Pacte Social per l’Habitatge fixa un horitzó ambiciós que es concreta en dues metes estructurals: assolir un parc públic de lloguer assequible equivalent al 5 % dels habitatges principals el 2036 —50.000 habitatges— i consolidar una reserva d’habitatge protegit permanent del 12 % del parc principal —116.000 habitatges—. En paral·lel, s’estableix un ritme sostingut de rehabilitació estructural del 3 % anual del total d’edificis, cosa que permetrà intervenir en aproximadament 350.000 llars al llarg de quinze anys. Aquest marc de llarg termini s’acompanya de la planificació fins al 2027 per assolir 7.000 habitatges nous en lloguer assequible i actuar sobre 62.000 habitatges i 10.000 edificis.
Iniciatives proposades
1.Habitatge com a pilar del benestar col·lectiu
La política d’habitatge no pot desvincular-se de les polítiques d’ocupació, igualtat i cohesió territorial, i ha de situar-se al centre de l’agenda social europea com un dels pilars del benestar col·lectiu basat en criteris de sostenibilitat econòmica, social i mediambiental. L’escassetat i l’encariment de l’habitatge constitueixen avui una nova amenaça per a la cohesió social del projecte europeu, ja que condicionen la capacitat adquisitiva de les famílies i la mobilitat de les persones treballadores.
2.Impuls d’una política d’habitatge estructural
Una política d’habitatge a nivell europeu ha d’aspirar a ser estructural. L’experiència demostra que les polítiques d’habitatge exitoses són aquelles que s’han mantingut en el temps, mentre que les conjunturals no aporten resultats duradors. Quan s’esmenta l’exemple de Viena, sovint s’oblida que és una ciutat que porta prop d’un segle invertint en infraestructura residencial, i és aquesta constància la que marca la diferència entre parcs d’habitatge robustos i polítiques efímeres.
3.Convergència territorial i cohesió social
Aquesta política ha de cercar la convergència entre els estats membres, establint criteris comuns de diagnosi, avaluació i mesura constants de les polítiques d’habitatge. Es proposa considerar el percentatge de parc de lloguer assequible sobre el conjunt del parc residencial de cada estat membre, fixant objectius calendaritzats per assolir la convergència. A Europa, el parc d’habitatge social presenta grans diferències: a Espanya representa el 3,4 %, molt per sota del 9 % de mitjana europea, encapçalada pels Països Baixos (30%) i Àustria (24%). A més, la inversió espanyola en habitatge és quatre vegades inferior a la mitjana europea: 34 euros per habitant davant dels 161 euros europeus. Per això, Catalunya i Euskadi donen suport a l’objectiu del Ministeri d’Habitatge i Agenda Urbana d’Espanya de triplicar la inversió en habitatge públic i augmentar en un 40 % el parc públic d’habitatge l’any 2030.
4.Marc flexible per a l’urbanisme, el sòl i l’habitatge
Europa necessita un marc flexible —amb marges mínims i màxims— que permeti als estats membres, comunitats autònomes, regions i municipis desenvolupar polítiques adaptades al territori i a diferents escales. La flexibilitat és essencial en un àmbit com l’urbanisme, el sòl i l’habitatge, on la rigidesa implica lentitud i manca de viabilitat per a determinades operacions.
5.Fons permanents per donar suport a la construcció d’habitatge assequible
El proper Marc Financer Pluriennal hauria d’incloure una línia permanent d’habitatge amb fons suficients per donar suport a la construcció d’habitatge assequible de qualitat i la rehabilitació energètica a gran escala del parc residencial.
6.Mecanismes de finançament a llarg termini i baix interès
El Banc Europeu d’Inversions ha de facilitar mecanismes de finançament a molt llarg termini i molt baix interès per estimular la rehabilitació i la construcció d’habitatge assequible, tot apalancant capital privat amb instruments transparents que no fomentin l’especulació.
7.Inversió en habitatge assequible fora de la regla de despesa
Les inversions públiques en habitatge assequible s’han de considerar fora del balanç pressupostari, ja que són essencials per al benestar futur i a llarg termini, exonerant-les de les restriccions del Pacte d’Estabilitat i Creixement.
8.Prioritzar la funció social de l’habitatge davant l’especulació
La UE ha de contribuir a regular les pràctiques que amenacen l’ús d’habitatge habitual, com ara l’expansió de l’habitatge turístic, prioritzant la funció social de l’habitatge per damunt del seu valor com a actiu financer.
9.Equilibri territorial i lluita contra el despoblament
La política d’habitatge de la UE ha d’apostar per l’equilibri territorial, la lluita contra el despoblament i la rehabilitació de la ciutat construïda, aprofitant el valor patrimonial per augmentar l’atractiu urbà.
10.Joventut i emancipació al centre de les polítiques públiques d’habitatge
La política d’habitatge ha de situar la joventut al centre per garantir el futur de les noves generacions i, amb això, el futur d’Europa. Euskadi, per exemple, dedica el 50 % dels seus nous habitatges protegits a persones menors de 36 anys i famílies.
Compromís amb la Llei estatal pel dret a l’habitatge i resultats tangibles en ambdós territoris
Catalunya i Euskadi reafirmen el seu compromís amb la Llei 12/2023, de 24 de maig, pel dret a l’habitatge, que introdueix les zones de mercat residencial tensionat com a eina per contenir preus, oferir protecció temporal a llogateres i, sobretot, activar plans estratègics que mobilitzen sòl, atreuen recursos i amplien el parc públic.
