Aquesta Llei s\'emmarca en el procés de refosa i codificació del dret civil de Catalunya, iniciat l\'any 2002 amb la Primera llei del Codi Civil de Catalunya. En aquesta ocasió, però, s\'ha considerat que corresponia aprovar una llei especial atès el caràcter específic de la regulació, i el seu doble contingut de dret civil patrimonial i de política agrària.
La Llei delimita la noció de contracte de conreu, tot incloent els contractes d\'arrendament, parceria, masoveria i, en general, tots aquells que tenen per finalitat la cessió onerosa de l\'aprofitament agrícola, ramader o forestal d\'una finca rústica. S’estableix un àmbit d\'aplicació el més amplia possible i no s’exclou de la regulació contractes amb finalitat de conreu per raó de les parts contractuals ni per les característiques de la finca objecte del contracte, a diferència del que ha succeït en el dret fins ara vigent.
Ara bé, la finalitat de la Llei de regular i comprendre tots els supòsits possibles de contractes de conreu, no impedeix que s\'articulin règims jurídics diferenciats segons quines siguin les parts contractuals. Aquesta diversitat afecta només a la durada mínima del contracte i a l\'accés a la propietat mitjançant els drets de tanteig i retracte, que s\'estableixen de manera imperativa en favor de qui la Llei anomena conreador directe i personal. Aquesta noció està basada en l\'efectiva dedicació al conreu de la terra, amb un biaix favorable a les persones físiques, però sense excloure la possibilitat que també abasti determinades persones jurídiques.
En la resta, la Llei preveu que els contractes de conreu es regeixin primàriament pels pactes convinguts per les parts, segons el principi de llibertat civil i amb respecte a les disposicions imperatives, per l\'ús i costum de la comarca i pel dret dispositiu aplicable. Amb aquesta tècnica s\'evita caure en una regulació de caire reglamentari, impròpia d\'una norma de dret privat, i limitativa de la llibertat civil. La Llei respon aquí a l\'execució d\'una política agrària pròpia i ajusta el dret vigent a la realitat territorial, econòmica i sociològica del camp a Catalunya.
D\'entre les disposicions generals, cal destacar que la Llei recull com a estàndard de diligència en l\'execució dels contractes el de l\'obligació de conrear segons ús i costum de bon pagès, clàusula immemorial en els contractes de conreu a Catalunya. També es disposa que els riscos de l\'activitat de conreu no repercuteixen en les obligacions de les parts en la mesura que aquests són assegurables. En matèria de forma, es preveu l\'obligatorietat de celebrar els contractes per escrit i el dret de cada part a exigir de l\'altra la documentació en escriptura pública del contracte.
La Llei estableix que l\'arrendatari té l\'obligació de conrear la finca i el dret a determinar el tipus de conreu que més li convingui. A més, en relació a la renda, la Llei estableix el principi que aquesta ha de consistir en diners, per bé que també es pot pactar en una quantitat de fruits. Tanmateix, les parts poden pactar que la contraprestació de l\'arrendatari per l\'ús de la terra consisteixi en la realització de millores a la finca.
Juntes d’Arbitratge i Mediació
Un altre aspecte destacable de la Llei és la creació de les Juntes d\'Arbitratge i Mediació per als contractes de conreu, d’adhesió voluntària, que permetran la solució extrajudicial dels conflictes que es puguin donar en l\'execució dels contractes de conreu.
Finalment, la Llei preveu el dret de la Generalitat a adquirir amb preferència la propietat rústica que es posi al mercat, ja estigui o no en conreu o bé arrendada, de manera subsidiària al dret que correspongui a arrendataris i propietaris de finques confrontants. Atès que el sòl agrari és un bé escàs, el Govern entén que ha d\'intervenir en aquelles zones on sigui necessari, amb la finalitat de preservar el sòl i l\'activitat agrària. Reglamentàriament, s\'hauran d\'establir les demarcacions territorials afectades per aquesta preferència adquisitiva i les condicions del seu exercici.
