15-3-2006

Intervenció del president de la Generalitat, Pasqual Maragall, a l’acte central de l’Any de l’Ateneu Barcelonès

Us volia parlar de quina és la situació d’aquest país en aquest moment. Això no es pot fer en un o dos minuts ni tan sols en mitja hora i no us vull cansar, però el centenari del trasllat de l’Ateneu és una ocasió que repeteix moltes d’altres en aquests anys. Perquè fa cent anys va passar alguna cosa, que encara no hem esbrinat del tot, però que va canviar la història i el destí d’aquest país. Fa cent anys Catalunya formulava i engegava un projecte regenerador de país.

S’esgotava el règim de la Restauració i apareixien alternatives a la forma de governar i de pensar els problemes de la societat catalana i espanyola d’aquell temps. De fet, el catalanisme polític i cívic emergeix en aquell moment. A Catalunya, entre l’any 6 i l’any 7 del segle passat, esclata una força creadora d’una intensitat com cap altre, potser, n’ha vist el nostre país. Va produir-se un d’aquells rars moments de fecunda aliança entre la política, la cultura i la societat, que va fer possible l’enlairament de la Catalunya, la formulació del projecte. Espanya, mentrestant, es debatia en l’abaltiment posterior a la pèrdua de les darreres peces d’un antic imperi.

 Sense abusar del paral•lelisme històric penso que a la Catalunya actual, passa una cosa semblant a la de fa un segle, sense voler ser excessivament ambiciós. Més ben dit, penso que la Catalunya actual està en condicions de fer realitat el projecte que fa un segle es va formular.

Aquesta Catalunya que es debat entre la identitat local i la referència mundial, que ens ha descrit una vegada més el professor Castells, està experimentant novament un “tournant” decisiu. En anteriors ocasions he expressat la percepció d’aquest canvi. S’ha anat fent evident la conclusió d’un període durant el qual, en el darrer quart del segle vint, vam aconseguir refer la Catalunya política i econòmica. Però aquella fórmula nascuda de l’antifranquisme s’ha esgotat.

Està emergint una nova forma d’observar i entendre Catalunya: més oberta, més plural, més atenta al futur que al passat. Més polèmica? Sens dubte. Aparentment més contradictòria? Probablement. Però què volem? Volem una Catalunya amansida i temorenca? Volem una Catalunya que dubti davant d’aquest repte? És evident que no.

I les parets d’aquest Ateneu, que han sentit tantes i tantes discussions abrandades al llarg del segle que ara celebrem, ens donen la raó.

Mireu, en dos anys, algunes coses importants han canviat, més enllà de persones o de col•lectius. El procés de reforma del nostre Estatut d’Autonomia ha estat un magnífic reflex d’aquesta transformació en curs. Aquesta vegada no ha estat una Transició que ha impulsat l’Estatut, sinó que ha estat l’Estatut qui ha desllorigat el canvi de paradigmes. És l’Estatut que empeny en el camí d’una evolució, una maduració del model territorial del conjunt d’Espanya.

El 30 de setembre de l’any passat va acabar el que podríem dir pre-Estatut. Fins i tot s’acaba, en qüestió de dies, el període de confecció de la nostra llei fonamental. Ara ja toca començar a pensar i a parlar del post-Estatut. De l’Estatut fet llei per al govern dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya.

Per això, quan d’aquí uns mesos, el 18 de juny, espero, la ciutadania de Catalunya aprovi el nou Estatut, que serà cridada a aprovar el nou Estatut, tindrem la millor ocasió que hem tingut probablement en tres-cents anys de construir, no només de proclamar, sinó de construir realment, un futur més segur, més ple.

Proposo reclamar en aquell moment al conjunt de la societat catalana la seva contribució, la seva presència, el seu vot i tota l’energia que durant anys s’ha esmerçat en la reivindicació perquè s’orienti a partir d’ara i a partir d’aquell moment a construir un exemple per a la resta de pobles d’Espanya i per tota Europa.

Hem de fer bona la nostra millor tradició, la que en els seus millors moments de la seva història representa l’Ateneu. Catalunya ha d’abandonar l’obsessió introspectiva. El futur ja habita entre nosaltres.

El que importa és reconèixer qui són els emprenedors, els innovadors, els que fan coses en aquest futur ja present i acompanyar-los. Nosaltres, aquest govern que presideixo, estem actuant de catalitzador del canvi: no es tracta de dirigir des de dalt; del que es tracta és de mobilitzar i de desvetllar.

Uns mots finals sobre la Constitució i l’Estatut. El que deia la Constitució del 78 era que hi havia tres nacionalitats històriques. Per això el PP no la va votar.

Ara diem: en efecte, a Espanya hi ha tres territoris amb llengua i dret propis i que havien arribat a l’autonomia de manera diferent i singular, abans que s’aprovés la Constitució.

Ara, quasi trenta anys més tard, no fóra acceptable que Espanya ens digués vostès són nacionalitats i prou. Perquè després de la Constitució s’han aprovat set estatuts que defineixen llur comunitat com a nacionalitat; i ara en seran vuit i acabaran essent-ne disset: l’efecte serà negar l’existència de la diversitat d’Espanya: tots iguals.

Iguals en drets, sí. Iguals en obligacions, també; i a fe que ho hem demostrat.

Però nosaltres, la majoria dels catalans, estimem Espanya i els pobles d’Espanya i no volem marxar. Sabem que Europa és la nova realitat que ens transcendeix a tots; nosaltres dintre d’Espanya volem respecte i volem igualtat de drets.

Som diferents. Aquí hi ha la gràcia.

 I igualtat de drets, no vol dir que siguem millors, som uns altres, som distints. Aquí hi ha la gràcia.

Igualtat de drets vol dir que les diferències es respectin. Som diferents i som a dins: vet aquí.

S’ha aprofitat la debilitat momentània del govern espanyol per l’ofensiva popular, del partit que no va votar la Constitució, per oferir a baix preu el sí de Catalunya. I una part de les forces del meu govern ha cregut que sortint al carrer per dir no era el més important.

Però ara el carrer és el Parlament espanyol. És allà on hem de convèncer i guanyar. I podem fer-ho i confio que ho farem.

És bàsic, per a això, que les grans institucions centrals, com AENA, cedeixin part del seu poder i permetin que els aeroports siguin competitius i puguin administrar els seus moviments en el marc de la legislació internacional, amb una direcció forta, designada per consens.

Al final sempre hi ha un tema que només és un tema que acaba sent el nom de tots els demés i que segons com tombi i es solucioni ens farà feliços o no.

AENA té part, amb la Caixa, en l’aeroport de Luton (el tercer del Regne Unit) i un caramull d’altres aeroports. El de Sidney és de Ferrovial, i el de Nàpols l’administra la British Airport Authority, amb el vot decisiu de l’alcalde de la ciutat (que ara, per cert, ha passat a ser el president de la regió Campània). Totes les fórmules són possibles a Europa, que és on som.

És per tant, perfectament possible que aquí es trobi la solució adient del nostre cas.

És igualment necessari que la inequitat dels peatges s’equilibri i que les inversions de l’Estat no siguin discriminatòries sinó proporcionals. Ho estem aconseguint gràcies a tots, gràcies a aquest pacte, els partits que estem al govern de Catalunya, els primers.

Seguirem aportant a la solidaritat amb tots els espanyols i en benefici de les comunitats que fa vint anys estaven més endarrerides i que pel bé de tots cada cop són més desenvolupades, el qual ens permet millorar la nostra contribució.

El mateix està passant amb Europa, aquells països que estaven contribuint també estan començant a dir, vostès han millorat molt, per Espanya, Itàlia, Portugal, Gràcia, etc. Potser, per tant, que no els ajudem tant. Justament aquí ve el problema: coincideixen aquests dos moments, el català i l’alemany. Nosaltres, sabent-ho, tindrem en compte que la raonable contenció del nostre esforç solidari va justament paral•lela amb la contenció de l’aportació dels països europeus que ens han ajudat en els darrers vint anys, des de 1986, des de l’any que vam entrar a la Unió Europea. Per tant, acompassarem els canvis en el temps.

Farem una campanya per l’Estatut. Una campanya de participació que respecti la llibertat de vot dels ciutadans. Com a president mobilitzaré amb totes les meves forces a tot el poble de Catalunya pel seu futur i la seva dignitat.

I com a president estic en l’obligació de dir-vos que nosaltres, per ser a Europa, hem de ser més grans, ens hem d’ajuntar. No per obeir un designi intern o històric, per una obligació de futur, perquè no hi ha fronteres. Perquè un, sent el mateix que era, és avui més petit. Catalunya ella sola a Europa no serà prou forta per ser el que ella és, el que ella vol ser. Estem impulsant una regió europea amb els pobles germans de Tolosa, Llenguadoc, l’Aragó i les Illes. I, quan vulguin, València.

D’aquí a dos anys en farà 800 d’un rei que va arreplegar totes aquestes terres i en va fer un regne potent. No es tracta, però de mirar enrera ni d’embadalir-nos amb el passat. El passat és passat i no tornarà. Mirem el futur i sabrem que en la nova Europa Unida s’ha de ser més gran.

Ens hem d’ajuntar amb d’altres per a tenir massa crítica; aeroports, tecnologia, universitats. Podem construir, és més, estem construint una regió europea moderna de 12/15 milions d’habitants amb els territoris veïns i en el mapa d’Europa, puntejat per les grans concentracions urbanes de Madrid, París, Londres, Frankfurt i Milà, hi ha espai, en el mig d’aquest arc, per a una regió europea potent, competitiva, tecnològicament avançada i políticament innovadora.

Aquí és on som nosaltres. Aquí és on volem ser.

Com fa cent anys van fer els homes que van protagonitzar, molts d’ells vinculats a l’Ateneu, aquella etapa de la vida política i cultural de Catalunya, avui nosaltres també afirmem què volem ser, què estem començant a ser i d’on ve tot aquest projecte. D’on ve cap i a on va.

Tenim un gran futur al davant.

Moltes gràcies.