Intervenció del president de la Generalitat en la sessió conjunta Regions i Ciutats Barcelona +10
Palau de la Generalitat, 26 de novembre de 2005
Alto representante, comissari, governadors, presidents, alcaldes, il.lustres autoritats....
Todos los países de la zona euromediterránea, de los países europeos que eran 10 menos, y de los países ribereños estuvieron representados en la reunión de hace 10 años. Los resultados de aquella reunión de 1995 fueron espléndidos, los efectos escasos. La historia tiene que pasar dos veces para que haya pasado. Estamos aquí 10 años más tarde, con diez países más que se han añadido a la Unión.
Ahora los países euromediterráneos reunidos aquí 10 años más tarde seguramente están en mejores condiciones de plantearse lo que entonces fue sólo un adelanto.
És un honor rebre’ls i acollir-los al Palau de la Generalitat de Catalunya, en aquest conjunt d’edificis que ja al segle XV acollia els òrgans de govern de Catalunya i des dels quals bona part de la política mediterrània es decidia aleshores.
Demà Barcelona serà testimoni d’un esdeveniment històric. Per primera vegada, els caps d’estat i de govern dels estats de la Unió Europea i els estats mediterranis no membres, es trobaran al més alt nivell.
Aquesta era, sens dubte, una assignatura pendent de la relació entre la Unió Europea i els seus veïns del sud.
El 1995 la Unió Europa va celebrar una conferència sobre la Mediterrània i es va adoptar la Declaració de Barcelona. En aquest compromís es postulava un sistema de relacions multilateral i sostenible per promoure un progrés global en:
a) la pau, la seguretat i els Drets Humans;
b) el desenvolupament econòmic i financer,
c) i la cohesió social, el diàleg cultural i humà.
Deu anys després, el balanç del Partenariat Euromediterrani és irregular i les conclusions difereixen.
Hi ha els qui veuen les realitzacions obtingudes contra tot pronòstic davant uns xocs exteriors de gran magnitud, i els qui senten un punt de frustració per les esperances trencades. Però uns i altres coincideixen en una cosa: la convergència i la intensificació de relacions entre Europa i els seus socis ha estat lenta i és moment de fer un cop de timó.
La voluntat de reforma real ha de quedar demostrada i el suport de la UE també, perquè des del nord, tenim el repte de crear una metodologia que permeti reproduir els èxits que hem tingut a Europa, als països del sud mediterrani, i des del sud, on el repte és fer possible l’eclosió d’un projecte comú, centrat en les persones cercant Al Izdihar, la floració, el creixement de la ciutadania . Des del nord i des del sud, compartim el repte d’obrir una nova etapa del projecte comú euromediterrani.
Aquest moment d’inflexió arriba justament quan la Unió Europea està vivint un període de desconcert; però Europa té molta més fortalesa del que ens imaginem. I té, al davant, reptes i exigències que van més enllà del seu propi territori. Tinc l’esperança que el rellançament de l’associació euromediterrània pot ser, desitjaria que fos, la xispa, la guspira que torni a posar en marxa el motor de la construcció europea, i que al seu torn, aquesta construcció rellançada estiri amb més força el procés euromediterrani.
La declaració per part de la UE del 2005 com a “Any del mediterrani”, obre una nova finestra d’oportunitats, assentant les bases per enfortir el paper dels governs locals i regionals en el Partenariat.
La Declaració de Barcelona ja feia referència al paper que les autoritats locals i regionals haurien de jugar en el procés que llavors naixia.
Durant aquests deu anys s’han posat en marxa experiències innovadores de cooperació descentralitzada. Ara hem de fer efectiva una implicació més important dels governs locals i regionals, en els programes de l’associació euromediterrània.
Ahir i avui ens hem reunit a Barcelona (presidents regionals, alcaldes i altres representants dels governs de proximitat d’Europa i dels països mediterranis) per compartir aquestes experiències.
La Declaració de Barcelona ens va reconèixer en aquell moment un paper en el procés euromediterrani, que altres declaracions a nivell europeu i euromediterrani han acabat confirmat.
La darrera ocasió va ser amb motiu de la trobada ministerial euromediterrània de Luxemburg de fa 6 mesos. Els caps d’estat i de govern són conscients del paper dels governs de proximitat. A la Cimera Mundial de setembre de 2005 sobre els Objectius del Desenvolupament del Mil•lenni varen fer una referència explícita al paper de les autoritats locals i regionals. Malgrat això, el potencial dels governs de proximitat en el projecte comú del Mediterrani encara no ha estat plenament aprofitat.
Els governs locals i regionals conformen una xarxa,una malla, un mecanisme de transmissió d’anada i tornada, que es projecta de les grans declaracions internacionals a les accions concretes sobre el territori, i de les preocupacions del dia a dia de les persones, a les grans iniciatives internacionals.
Tanmateix, el partnership euromediterrani no pot ser només una associació entre els Estats, ha de posar-se al servei de les persones.
Aquesta línia es va iniciar amb el programa MEDA, que preveia un capítol de suport a la cooperació descentralitzada, però desgraciadament la crisi de la Comissió Santer va propiciar la retallada d’un programa complex de gestionar, per la gran varietat dels actors implicats.
Avui volem posar de relleu que aquesta varietat i diversitat és precisament una riquesa. Que hi ha d’haver mecanismes que permetin canalitzar part dels fons europeus cap a aquesta cooperació entre governs de proximitat. Perquè fins ara els programes MEDA i les accions en relació als països mediterranis han tingut molt poc en compte la perspectiva local i regional.
Ens sembla que això, des d’una perspectiva global, és un error. L’emergència de les regions i les ciutats com a motors de desenvolupament econòmic és un fenomen mundial, que podem constatar des de Mèxic i Brasil fins a Corea, Índia o la Xina.
A Europa tenim una experiència molt valuosa de desenvolupament regional impulsada gràcies a la iniciativa privada, els governs de proximitat i una política regional a escala europea, destinada a cohesionar el territori de la Unió.
La globalització garanteix de fet l’assimetria, i els resultats del procés que hem estat seguint va més aviat en la bona línia d’obtenir resultats positius. Qui visiti avui Andalusia, l’oest d’Irlanda o Madeira, amb prou feines reconeixerà aquelles regions que havien estat l’origen d’importants fenòmens migratoris.
L’emergència de les Euroregions i de xarxes de ciutats i regions no frontereres demostra que la integració territorial a Europa és gairebé irreversible.
Aquesta transformació radical, que ara es viu també a Europa central i de l’est, és un exemple de la importància del desenvolupament territorial, com a complement òptim de la liberalització econòmica, la cohesió social i les reformes a escala estatal.
Nosaltres reclamem la inclusió d’aquesta perspectiva en el disseny de l’associació mediterrània.
I també que es tinguin en compte de manera expressa dos principis que ens semblen fonamentals, el de subsidiarietat i el de cohesió.
Avui signarem una declaració important. Una contribució valuosa a la trobada històrica de demà i demà passat, fruit de mesos de consultes. Amb aquesta declaració demostrarem el nostre compromís amb el procés euromediterrani i el seu futur.
Per això m’adreço als representants del govern britànic i espanyol, al Secretari General del Consell de la Unió Europea, al Comissari Europeu de Pesca i Afers Marítims, i a totes les institucions observadores i els demano que transmetin el missatge d’aquesta declaració.
Una declaració de principis, una llista de peticions, i també, un compromís ferm dels signataris amb el futur del Procés de Barcelona.
Moltes gràcies.
