President

Intervenció del president de la Generalitat a l'acte de lliurament de la Medalla d'Or de la Generalitat a Antoni Gutiérrez Díaz

query_builder   10 novembre 2006 13:00

event_note Nota de premsa

Intervenció del president de la Generalitat a l'acte de lliurament de la Medalla d'Or de la Generalitat a Antoni Gutiérrez Díaz

INTERVENCIÓ DEL PRESIDENT DE LA GENERALITAT A L’ACTE DE LLIURAMENT DE LA MEDALLA D’OR DE LA GENERALITAT A ANTONI GUTIÉRREZ DÍAZ

Palau de la Generalitat, 10 de novembre de 2006

Autoritats, família Gutiérrez Díaz.

Els que m’han precedit en l’ús de la paraula han exposat els aspectes essencials de la biografia humana i política de l’Antoni Gutiérrez Díaz, que el fan mereixedor de la Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya.

No és la meva intenció insistir-hi. En tot cas vull remarcar els trets bàsics de la seva personalitat i del seu tarannà que el convertiren en un exemple estimulant per a la vocació política de molta gent de la meva generació.

Des d’un coratge personal, indubtable, Antoni Gutiérrez va adquirir un insubornable sentit del deure que no va abandonar en cap moment de la seva vida, amb un gran optimisme de la voluntat. 

Ell va tenir un rol central en la lluita política democràtica, en el temps de la clandestinitat, de la resistència i de l’oposició. Ho havia de fer des d’un partit que no estava precisament situat en el centre de l’escenari polític, ni tan sols de l’oposició, sinó probablement ben a l’esquerra. Ell representava l’esquerra i tanmateix el centre del moviment d’oposició.

Aquest optimisme el va practicar i encomanar:

- amb la seva aposta per un PSUC obert, plural i antidogmàtic;

- amb la seva aportació decisiva a la unitat democràtica contra el franquisme, que va culminar en l’Assemblea de Catalunya;

- amb la seva participació lleial en el primer Govern de la Generalitat recuperada;

- amb el seu capteniment constructiu com a parlamentari, tant aquí com a Madrid.

- amb la seva passió europeista, exercida sovint contracorrent, que va contribuir a l’ampli consens de la política i de la societat catalana sobre Europa;

- amb els seus consells i les seves opinions sobre la primera experiència de govern catalanista i d’esquerres a la Generalitat.

Avui, a les portes de donar continuïtat a aquesta primera experiència de govern progressista, no és sobrer recordar alguns dels consells que l’Antoni Gutiérrez  ens va deixar.

En citaré dos:

- Fer política sempre a favor dels ciutadans.

- I posar en primer pla l’entesa i el consens solidari, relativitzant els maximalismes minoritaris i impulsant els valors del diàleg.

Desitjo que així sigui.

No voldria acabar, però, aquesta intervenció sense saldar un deute personal pendent amb l’Antoni Gutiérrez.

M’explicaré.

La seva mort va interrompre una conversa política que havíem iniciat –ell i jo- arran d’una manifestació pública meva, feta precisament en l’acte de lliurament de la Medalla d’Or de la Generalitat a Gregorio López Raimundo.

En aquella ocasió em vaig preguntar en veu alta si avui, passats disset anys de la caiguda del mur de Berlín, continuava tenint sentit la divisió històrica entre socialistes i comunistes.

No era, ni és, una pregunta innocent, ni molt menys banal, més enllà que el nom socialista pugui ser una bona descripció del que representem uns i altres. Crec que és pertinent des d’una perspectiva històrica i des d’una perspectiva europea. I potser sigui una pregunta necessària des de la perspectiva de la nostra actualitat política, especialment aquí i ara, a Catalunya, que ja ha provat amb l’Entesa dels catalans al Senat, que hi ha fórmules de col•laboració, com a mínim, interessants.

El cas és que l’Antoni Gutiérrez va acceptar el repte implícit en la meva pregunta.

Ho va fer amb la serietat i la formalitat que han caracteritzat  tota la seva trajectòria política, amb un article titulat “Eurocomunisme, Europeisme i Ecologisme”, publicat a la capçalera històrica de “Treball”, en un número dedicat al setantè aniversari del Partit Socialista Unificat de Catalunya.

En aquest text, en “Guti” sospesava la hipòtesi de superar la vella divisió, sense amagar-ne les dificultats i deixant ben clara la conveniència de salvar la pluralitat ideològica i política en el camp de l’esquerra democràtica catalana.

L’estiu passat vaig estar rumiant la meva resposta. Dissortadament, la seva desaparició fa inviable prosseguir el diàleg personal, però, a la vegada, fa inexcusable mantenir viva la qüestió.

Crec que aquest és el millor homenatge que puc retre a l’Antoni Gutiérrez: continuar la conversa iniciada.

No em costa gaire imaginar el que podria haver estat aquesta conversa, que veig plena d’el•lipsis italianes.

S’imaginen, per exemple, què seria resseguir amb l’Antoni el complex i ambiciós projecte de constituir un nou subjecte polític en que s’ha embarcat l’ampli i plural espectre del centre-esquerra italià?

Seria una magnífica excusa per plantejar a fons el nostre propi debat. Aquell que les urgències i les vicissituds d’uns anys viscuts intensament –potser massa- no ens ha permès plantejar.

I aquesta és una qüestió important, de fons, de llarg abast. El que vol dir que no pot ser abordada amb precipitació ni amb lleugeresa.

El fet és que avui s’està volent instruir un procés de liquidació del progressisme català, gestat en les dècades dels seixanta del segle passat: del “seixantisme”, com l’anomenen alguns historiadors.

Aquesta voluntat de liquidació –que no del necessari inventari- es correspon amb una explícita –i ben legítima- voluntat d’instituir una nova hegemonia cultural i política.

Davant d’aquest emplaçament al debat i a la confrontació política i cultural que s’està fent des de determinats cercles intel•lectuals i periodístics:

- Quina ha de ser la resposta dels hereus del llegat del catalanisme federalista?

- Què resta en peu de la cultura política del “seixantisme”?

- Sobre quina cultura política s’ha d’afermar i consolidar la voluntat de concertació política de les esquerres catalanes?

- Quin ha de ser el nou denominador comú compartit per totes les forces polítiques democràtiques catalanes?

Aquestes són algunes preguntes que intenten precisar l’abast d’aquella pregunta inicial formulada fa uns mesos.

Òbviament, no es tracta pas, avui, de contestar-les. No és el moment ni el lloc apropiat. Però he cregut que l’acte en que homenatgem la memòria de l’Antoni Gutiérrez era l’oportunitat de deixar constància, no només de la vivència del record de la seva intervenció en tots aquests anys que han estat decisius per la configuració de la nostra llibertat i de la nostra autonomia, sinó també una oportunitat de deixar constància que la passió política que fa tants anys ens va encomanar segueix ben viva entre nosaltres i per molts anys.

 Moltes gràcies.                    

El Govern a les xarxes
undefined
undefined
undefined
undefined
undefined
banner acords
banner butlletins
banner premsa
banner transparencia