4-2-2006

Discurs del president de la Generalitat, Pasqual Maragall, amb motiu de la inauguració de l’exposició El retorn dels documents confiscats a Catalunya

Un poble que no hagués perdut la seva llibertat mai no hauria tingut una exposició com aquesta, no l’ hauria hagut de tenir, no li hauria calgut. Tant de bo a nosaltres no ens hagués calgut.

Avui Catalunya es retroba amb un tros de la seva pròpia història. I tanca una vella ferida, massa temps, innecessàriament oberta, i ho fa gràcies a la feina d’uns treballadors de l’arxiu, que ens han retornat les proves del que aquest país va haver d’aguantar. I avui les tenim i ens serveixen perquè la nostra quitxalla, la nostra joventut, la nostra gent, els nostres grans també, alguns dels quals ho van patir, encara ho podran veure, aquests haurien de ser els primers. Que sàpiguen, efectivament, què és el que va passar, què és el que se’n van endur, quina és la matèria de la qual està feta la vergonya que vam passar i la dignitat que ara recuperem.

Catalunya es retroba amb un fragment de sí mateixa, d’ella mateixa, a través d’una mostra de documents que vam perdre en un malson, que tant de bo mai no s’hagués produït.

Avui celebrem, doncs, un acte d’altíssim contingut simbòlic.

Més de vint-i-cinc anys després de que Josep Benet els reclamés en seu parlamentària, llàstima que avui no hagi pogut venir, els papers de Salamanca són de nou a Catalunya.

El procés per aconseguir el retorn no ha estat gens fàcil. Si hem perseverat, junts, ha estat per un profund sentit de la responsabilitat i de la història. I quan dic junts, dic junts, tothom, al llarg del país i de les institucions, però també al llarg del temps, perquè ha costat molts anys.

El nostre present era deutor del nostre passat. Deutor d’aquells que van mantenir el batec actiu pel retorn de les institucions i de la llibertat. Deutor d’aquells que, en l’inici de la transició, van iniciar la reivindicació legítima d’aquest fragment vital de la nostra història contemporània.

Cadascú, per descomptat, ha estat en aquest procés segons les seves possibilitats i segons les seves responsabilitats. Tothom ha assumit les seves. Però avançant junts, a partir d’un moviment cívic unitari, que ha estat la Comissió de la Dignitat, a la qual avui hem de retre homenatge perquè han estat la punta de llança del país en tot això. A partir del treball incansable d’entitats i de persones, de la voluntat de tots els partits catalans, de la complicitat de la ciutadania, i del compromís de les seves institucions per recuperar la dignitat.

Aquests dies he traduït la meva satisfacció pel retorn anomenant-los els Papers de Sant Cugat, perquè és on han d’anar i el nom que tenen és d’allà on venen. Ara bé, potser, en justícia, haurien de ser recordats per sempre com els Papers de la Dignitat de Catalunya. Perquè és, sobretot a la Comissió de la Dignitat que hem de reconèixer l’esforç dut a terme i a qui hem d’expressar el nostre agraïment.

Ahir vaig estar a Santiago de Compostela i hi havia una exposició magnífica dels papers de l’Estatut, de l’Estatut actual, de quan es va fer. Per cert, “Galícia és una nación”, deia l’article primer, els primers papers, amb les fotografies de tots els que voltaven aquella afirmació.

Mireu, aquesta exposició sobre el retorn dels documents confiscats estic convençut que servirà per mostrar a la ciutadania d’arreu del país dues coses:  primera, les raons profundes que assistien la reclamació del retorn i, segona, el despropòsit d’aquells que han volgut convertir els papers en un nou episodi d’enfrontament forassenyat.

L’arribada dels papers a Catalunya, és doncs, la culminació d’un acte de justícia històrica i de dignitat democràtica.

De justícia històrica, perquè fa efectiu el dret de les institucions de la Generalitat (i més endavant també de totes aquelles persones espoliades), tot anirà arribant, a la recuperació de la seva memòria.

De dignitat democràtica, perquè fa efectiu un dret legítim i reconegut per la Constitució i per l’Estatut de 1979, a partir d’una llei votada al Parlament espanyol.

És una decisió que permet la reconciliació sense oblit i la memòria sense rancor.

Ara ens correspon convertir la reparació en un símbol de concòrdia i de futur. En un símbol de la unió cívica i política de Catalunya, i de l’inici d’una nova etapa de la relació entre Catalunya i els pobles d’Espanya.

Catalunya, en els millors moments de la seva història ha estès la mà i ha proposat, ha discutit i ha convençut.

Però això només ha estat possible quan al davant hi havia a Espanya un govern disposat a entendre la seva pròpia complexitat, la dels pobles d’Espanya, les seves personalitats diverses i les seves aspiracions, pròpies i compartides

Recentment he estat a Euskadi i a Galícia, nacions històriques que formen amb nosaltres l’avançada més robusta de l’Espanya plural. I he comprovat que el nostre antic projecte comú avança imparable. Perquè diguem-ho clar i català, perquè hi ha un Govern i una majoria parlamentària a Espanya, a la que esperem que si sumin tots els nacionalistes catalans com més aviat millor, que ha tingut i té la voluntat de fer avançar aquest projecte.

Dues condicions crec que s’ha donat per retorn dels Papers.

Perquè no hem d’oblidar que molts, abans d’ara, ho havien promès o provat . Però ha estat ara que s’han donat les circumstàncies i que hi ha hagut el coratge polític necessari per fer-ho possible.

El compromís i la perseverància de qui els reclamava han estat presents des del primer moment. Però la determinació dels successius governs d’Espanya no havia estat la necessària fins ara. Reconeguem-ho.

El camí de Catalunya a l’Arxiu de la Guerra Civil fa molts anys que el vam fer. Va ser un camí d’anada. Però ha estat ara que s’ha pogut transitar, pacíficament, pel camí de tornada.

Hi ha hagut determinació. I aquesta determinació és, alhora, un senyal del canvi de llenguatge que experimentem, des de fa gairebé dos anys.

L’avenç del reconeixement del català a Europa n’és una bona mostra. Com hi ha moltes altres mostres d’un diàleg distint entre el conjunt d’Espanya i Catalunya. Començaríem per la Carta Municipal de Barcelona, que finalment s’ha aprovat. La vam començar l’any 1980 amb Narcís Serra i després amb Joan Clos. A l’any 80 i, tot just, ara s’ha aprovat al Parlament espanyol.

Hi ha coses que es belluguen, hi ha coses que tornen, hi ha realitats que es reconeixen, hi ha veritats que es diuen. I tot això passa, a més a més, amb la nostra moderació. Perquè la dignitat també és saber rebre, saber triomfar, sense esclafar, sense provocar. Que aquells que es podrien sentir vençuts, i en el fons són vencedors també ells, no se’n sentin de vençuts.

El mateix hauríem de dir de l’Estatut. Fa dos anys era difícil de pensar que un nou Estatut es pogués plantejar en el marc d’una ambiciosa agenda de reformes.

Avui l’Estatut és un projecte que avança; que va fent el seu camí i que tots desitgem veure fet realitat en els propers mesos.

Hem vist que a partir del diàleg, el pacte és possible i és eficaç. I el retorn dels papers és, en aquest sentit, una mostra de tot el que estic dient, un gran assoliment per Catalunya.

I és també un gest no aïllat: forma part d’una filosofia política en marxa. És, en definitiva, un gest que es refereix al passat, però és un gest d’esperança en el futur.

Moltes gràcies a tots.