29-1-2006
Declaració del president de la Generalitat, Pasqual Maragall
Una crida a la responsabilitat
Tots els catalans, i especialment els responsables polítics, hauríem de ser conscients de la transcendència del moment.
Desprès d’un quart de segle llarg, el més positiu i tranquil de la nostra història contemporània, tenim l’oportunitat d’assegurar-ne un altre de millor.
Com a catalans i com a ciutadans de l’Estat espanyol -independentment dels sentiments que tinguem en relació amb Espanya, des dels més abrandats fins als simplement respectuosos- ens n’hem de felicitar.
El que ja hem fet no ha estat l’obra de la generació actualment dirigent, o no totalment. Polítics com Tarradellas, Benet, Reventós, Pujol, Serra, Heribert Barrera, etc.. ja no estan al capdavant de les institucions. La responsabilitat és sobretot d’uns altres i és diferent. Es tracta de llegir amb cura aquest passat i avançar a partir del que ha representat, corregint errors, i arribant molt més a prop de la ciutadania, rellançant el nostre recorregut com a poble, incorporant-lo al subjecte polític col•lectiu que és Catalunya, des de l’escola i els barris. Mirant cap a Europa, com sempre, però ara, a més, essent-hi, jugant fort la carta europea.
Per tot això hem de tenir un nou Estatut. Per això l’hem fet.
No crec que el govern Zapatero sigui la darrera oportunitat, però és la gran oportunitat. A Espanya hi ha un govern dirigit amb esperit federal i una majoria parlamentària, més favorable que mai a abordar les qüestions que Catalunya planteja.
És un govern decidit a proposar el canvi de la Constitució per a posar-la al dia en quatre punts fonamentals: sobre el règim successori a la Corona, la inclusió de les Comunitats Autònomes creades d’ençà de la seva aprovació, el Senat de caràcter federal basat en aquestes autonomies i no en les províncies, i la pertanyença a la Unió Europea.
El fet que de moment no sigui evident encara la voluntat política àmpliament majoritària a tot Espanya per a fer aquests canvis no ens exonera de la responsabilitat que tenim avui.
Catalunya ha donat el primer pas i ha aprovat per àmplia majoria un nou Estatut que, per decisió del nostre Parlament -que esperem sigui ratificada pel Parlament espanyol i refrendada pel poble-, ens denominarà com a nació.
L’Estatut millora les nostres competències en tots els terrenys: el dels drets i deures, l’econòmic, el judicial i el polític en general.
Les negociacions desenvolupades entre el govern espanyol i el partit que el constitueix d’una banda i els partits catalans impulsors del nou Estatut de l’altra, han fet possible un acord que assegura l’aprovació d’un bon Estatut. Certament encara hi ha un partit dels que va recolzar el projecte que encara no ho considera prou satisfactori. Espero que abans de començar la discussió parlamentària a les Corts espanyoles, el proper 6 de febrer, l’acord assolit sigui encara més ampli.
Cap dels partits presents en l’acord del 30 de setembre de 2005 no hauria de ser-hi absent. Perquè d’alguna forma, tot i que ningú per separat és imprescindible, s’afebliria l’acord obtingut amb penes i treballs entre tots. Aquest reconeixement no dóna, però, dret de veto sobre l’Estatut, ni moral ni efectiu, a cap dels quatre partits que el van aprovar al Parlament. I tampoc no tindria sentit la inhibició de cap d’aquestes forces a l’hora de demanar que el poble de Catalunya doni el seu aval al nou text.
És per això que demano als partits catalans i al partit del govern espanyol que facin, en la setmana que encetem, tots els esforços que calguin per ampliar l’acord que la majoria de catalans celebrem. En democràcia les unanimitats son rarament possibles. Però ningú no hauria de quedar fora d’un acord sensat i acceptable. Massa hem maldat i massa hem patit per a que ara no siguem capaços de deixar de banda els partidismes i de posar per davant els interessos de Catalunya.
Estic convençut que tindrem nou Estatut i que el poble de Catalunya se sentirà orgullós d’haver-lo aconseguit.
