Conferència del president de la Generalitat de Catalunya al Cercle Financer
“Una reflexió política sobre una legislatura intensa”
(Transcripció no literal)
Barcelona, 25 de juliol de 2006
Falten 3 mesos per al final de la VII legislatura i del mandat executiu que vaig rebre en ser investit com a President de la Generalitat.
És difícil sostreure’s a la temptació de fer balanç i de passar comptes entre els propòsits inicials i els resultats assolits.
Però no és la meva intenció presentar avui un balanç exhaustiu de la legislatura, ni per suposat pretenc fer-ne una lectura acrítica.
Més aviat m’inclino per proposar unes reflexions en veu alta sobre els possibles efectes d’aquesta etapa en el futur de Catalunya.
Avui no pretenc abocar xifres i números, ni parlar-los solament de l’economia catalana.
Però per començar sí que els haig de recordar algunes dades.
Creixem a la mitjana espanyola, és a dir, tres cops més que França i Alemanya.
Si els ritmes de creixement segueixen així ens equipararíem en renda per càpita a Alemanya l’any 2009, amb França no estem lluny de fer-ho.
Tenim un pressupost públic de més de trenta mil milions d’euros, 5 bilions de les antigues pessetes, per a una població efectiva de més de 7 milions, 7,3 afiliats al sistema públic de salut.
Tenim una distribució de la despesa pública entre els tres subsectors, Estat, Autonomia i Ajuntaments, del 20 60 20, en contra d’una del 30 50 20 pel conjunt d’Espanya, distribució probablement inigualada a tot Europa:
És a dir, som, amb el nou Estatut, la regió, land, o territori amb més competències d’Europa, probablement frec a frec de les regions belgues.
La meva preferència fóra la de retornar un 10% de la despesa pública de l’autonomia als municipis, que pujarien fins al 30% en un període entre 5 i 10 anys.
Rebrem un 18,8% de les inversions de l’Estat en els propers 7 anys, davant d’un 12,5% en els darrers anys. Val a dir que les inversions de l’Estat creixeran en un 50%, i això figura en l’Estatut, fet atípic que testimonia la importància de l’economia en l’Estatut.
És més, l’Estatut fixa una regla de solidaritat entre comunitats autònomes quan diu que Catalunya contribuirà solidàriament a la millora dels serveis públics en les autonomies endarrerides, però en la mesura en què aquestes aportin la mateixa proporció de la seva renda per càpita.
Mirin, ens hem trobat una plantilla de 155.000 persones, enfront els 5.000 o 6.000 dels territoris francesos amb els quals formem una Euroregió que, sumant Aragó i Balears, aplega més de 15 milions d’habitants.
Dono aquestes xifres poblacionals perquè crec que és important entendre que no hi ha fronteres i que la nostra regió econòmica natural compta amb la fàbrica d’avions més important del món (EADS Airbus) a la par amb la Boeing de Washington State.
I ho faig també per indicar quin és a la meva manera de veure el territori natural bàsic de les nostres empreses.
D’altra banda no els amago les expectatives que s’obren amb l’elevat nombre d’iniciatives punteres que es congrien en el camp de la biomedicina, amb la presència entre nosaltres de científics de la talla d’Ispizúa, Massagué, Beato i Fuster, tots, per cert, amb un peu als Estats Units i un altre aquí.
Aquesta és una nova realitat que s’anirà imposant i que deu molt, en l’inici, a l’empenta de Salvador Barberà i l’ICREA, i l’acció del que fou conseller d’Universitats i Recerca, Andreu Mas.
Fins aquí algunes dades sobre la nostra realitat econòmica.
Les expectatives obertes per la convocatòria d’eleccions al Parlament el dia primer de novembre conviden també a una reflexió de caràcter més general.
S’ha produït realment un canvi significatiu en la situació política catalana, tal com es proposava de l’acord que va donar pas a una nova majoria parlamentària i a un nou govern a finals de l’any 2003?
La meva resposta vol ser afirmativa.
Però crec que seria pretensiós i inexacte afirmar que en 1.000 dies s’ha consumat, és a dir, iniciat i completat, el canvi polític i l’estabilització econòmica.
És cert que hem passat del dèficit econòmic crònic a l’equilibri en tres anys i que el nou Estatut és un pas de gegant, però crec més prudent dir que s’han obert nous camins en la política i en l’economia pública catalana.
I que això ha passat després de més de dues dècades d’un mateix projecte impulsat per governs d’un mateix color.
Estem, per tant, enmig d’un procés de canvi que entenc que ultrapassa la conjuntura i que va més enllà de les anècdotes diàries de la vida política.
En definitiva, crec que hem obert de bat a bat les portes cap a un canvi de cultura política.
Però, quins són els nous camins que s’han obert en aquesta legislatura i que ens poden portar a un canvi profund de cultura política?
Al meu parer aquests nous camins tot just oberts són cinc: l’alternança democràtica, un nou paradigma catalanista, el nou Estatut, una nova relació entre Catalunya i Espanya i la dimensió europea.
En primer lloc, s’ha fet real la possibilitat del canvi polític a Catalunya i, per tant, s’ha verificat l’alternança democràtica.
El govern d’esquerres ha estat una experiència. No un experiment. Ha estat una experiència a escala nacional catalana d’una fórmula que, amb diversos graus i plantejaments, ha funcionat i que ja havia funcionat bé als ajuntaments de les principals ciutats catalanes.
Però, haurà estat una experiència breu a no repetir?
Aquestes són preguntes que legítimament es fa la societat catalana i que han de trobar resposta en la propera campanya electoral i després de les eleccions de novembre.
Personalment, estic convençut que un govern d’esquerra, fort, estructurat a l’entorn del Partit dels Socialistes, és possible, necessari i és probable.
Que aquesta fórmula, amb noves bases, nous protagonistes, no només ha de tenir la seva oportunitat, com qualsevol altra combinació possible, sinó que és el més convenient per donar continuïtat a algunes polítiques que, a manera d’opcions estratègiques, s’han posat en marxa els darrers tres anys. Després els en parlaré.
L’alternança ha demostrat que eren possibles altres fórmules governamentals diferents a la del govern monocolor: hem inaugurat a Catalunya la governació en coalició.
I pel que indica la prospectiva electoral, avui, no sembla que en el futur sigui fàcil tornar a repetir governs monocolors.
La complexitat del mapa polític català obligarà a noves fórmules governamentals de coalició. Com a la majoria de països europeus: Alemanya, Itàlia, Bèlgica, Holanda, etc.
I pel bé del país, l’experiència d’aquests tres anys no pot despatxar-se sumàriament. Em nego rotundament a acceptar que aquest experiment hagi estat un fracàs. Rotundament.
Fa mesos que repeteixo una reflexió sobre els governs de coalició i les seves particularitats.
No els diré, per tant, res de nou al respecte, però vull insistir en la necessitat d’aplicar els estris adequats a la gestió de les situacions complexes.
El que està clar és que hem de progressar ràpidament en l’aprenentatge de les regles de joc de les coalicions, per a trobar en cada moment el just equilibri entre la capacitat i la necessitat de prendre decisions i la capacitat d’expressar la pluralitat política i social.
El canvi polític, entès com a canvi de majoria parlamentària, de president i de govern, ha estat rellevant.
Però és encara més important una altra de les perspectives obertes en aquesta legislatura: s’ha esbossat un canvi de paradigma per interpretar el país i per orientar l’autogovern.
Avui podem afirmar, amb més convicció que fa tres anys, que el catalanisme ja no sembla patrimoni d’una única força política.
Dic “sembla”, i no “és”, perquè no ho ha estat mai. Però ara s’ha superat l’assimilació del catalanisme amb el nacionalisme conservador. I això és bo per a Catalunya.
Un país amb una sola cara i una sola interpretació de la seva realitat és un país políticament pobre, un país incomplet.
Ara s’ha eixamplat l’espai del catalanisme: s’ha fet més independent dels partits i ha girat cap a una orientació social indiscutible.
He dit, i repeteixo, que el model polític i cultural vigent a Catalunya des de la Transició havia esdevingut inadequat 25 anys després. Estem en un temps nou.
Un temps que no pot entendre’s ni regir-se per un model obsessionat per la recuperació i la preservació de la identitat nacional i que, de retop, negligeix la bona fonamentació i el bon ús de l’autogovern.
No ens serveix un model pensat per a un país a la defensiva, a l’aguait dels enemics exteriors i, ai las, a voltes també interiors.
És un model que ha esdevingut obsolet perquè, si bé ha estimulat els ressorts proteccionistes en els moments difícils, no ha afavorit les actituds de risc i de creativitat necessàries perquè Catalunya tingui personalitat pròpia en el nou món global.
Sé que aquesta preocupació sobre el model de país els pot semblar una dèria estèril i pròpia de polítics poc pràctics.
Però pensin en la no tan improbable paradoxa d’una Catalunya ben armada políticament i jurídicament amb el nou Estatut, però mancada d’un paradigma cultural que expressés la seva vocació col•lectiva en l’Espanya, l’Europa i el món d’avui.
Si això succeís, podrien arribar-se a plantejar greus dubtes sobre la identitat col•lectiva i sobre la nostra viabilitat com a país.
Per tant la necessitat d’un nou paradigma, d’un nou model, no és una falòrnia.
Necessitem un nou paradigma que ens permeti passar de la normalització a la normalitat, de la reivindicació a la proposta, del proteccionisme a la llibertat, de la ficció d’un món fet a mida a la realitat d’un món obert, tal com és.
En definitiva, un nou model que ens permeti jugar a l’atac.
Com saben bé tots vostès, quan una empresa només es preocupa de sobreviure sense projectar el seu futur està, més d’hora que tard, condemnada al fracàs. En les societats, com en les empreses, no avançar és retrocedir.
Catalunya no en té prou en defensar la seva identitat, ni en protegir la seva llengua i la seva cultura, ni en incrementar i reforçar el seu autogovern.
Si entenem el catalanisme com el mínim comú denominador de la cultura cívica compartida per tota la societat catalana, el catalanisme del segle XXI ha d’aconseguir unir cívicament Catalunya, fins aconseguir que s’expressin totes les Catalunyes, no amb una única veu sinó amb veus diverses.
Només des d’aquesta unitat cívica serà possible canviar l’aspiració de Catalunya.
No podem aspirar, com havíem fet durant temps, a ser una excepció permanent, una nació sense estat debatent-se entre ser un vagó del tren d’Europa o locomotora d’Espanya. Hem de ser les dues coses alhora.
Catalunya ha de tenir menys por i més ambició.
Els grans projectes, com l’Euroregió i l’Espanya plural, han de desactivar les pors i permetre’ns caminar amb més naturalitat per abordar els nostres objectius.
A tots els nivells: el cultural, el lingüístic, el polític, l’econòmic, el geoestratègic ... El nacional, en definitiva.
Es així com s’afirma la nació: no en la proclamació sinó en l’acció.
Crec que estem en millors condicions que mai per actuar. Per dedicar tots els nostres esforços a construir una Catalunya real i possible i dedicar-ne molts menys a proclamar-ne una d’ideal.
Per sort, per fer efectiva aquesta afirmació nacional per mitjà de l’acció positiva disposem d’un nou camí.
És el camí obert amb el canvi de la llei marc del nostre autogovern.
He parlat, primer, de l’alternança, segon, del canvi de paradigma dels catalanisme. Ara els parlaré de l’Estatut.
La setmana passada es va publicar al BOE i al DOGC el nou Estatut de Catalunya, sancionat per S.M el Rei. La Llei entrarà en vigor el dia 9 d’agost. Tinc la intenció de visitar-lo per agrair-li la promulgació de l’Estatut.
Amb l’Estatut hem obert un altre camí de futur.
Un futur que es correspon amb l’aspiració de la societat catalana de disposar del màxim poder de decisió per gestionar els seus propis interessos, especialment en aquelles matèries que determinen directament la seva qualitat de vida.
Una aspiració lligada indestriablement a l’aspiració de controlar al màxim els recursos generats per la pròpia societat catalana.
Aquestes aspiracions comporten la capacitat d’intervenir, directa o indirectament, en totes les decisions polítiques que afecten els drets, els interessos i els recursos dels ciutadans de Catalunya.
El nou Estatut és l’instrument polític i jurídic que ens hem donat per satisfer-les.
Proporciona a Catalunya la màxima sobirania possible, la màxima cohesió nacional, el màxim reconeixement factible de la pròpia identitat.
Tot això, en el marc que avui permeten la realitat del país i la internacionalització. Avui i, previsiblement, en els propers 25 anys.
No en tinguin cap dubte, comptem amb l’Estatut més ambiciós i potent que Catalunya ha tingut en dos segles.
Amb una carta de drets i deures digna dels països més avançats políticament i socialment.
Amb unes competències ampliades i reforçades i uns recursos autònoms i suficients que permeten la plena governació de Catalunya des de les institucions catalanes.
El potencial d’autogovern que hem obtingut reclama, ara, crear unes noves condicions polítiques que superin la divisió amb la qual vàrem arribar al referèndum estatutari.
Unes noves condicions que permetin recrear el màxim consens polític a Catalunya per al desenvolupament legislatiu del nou Estatut i per a la negociació amb el govern i l’administració centrals.
Al mateix temps, necessitem un govern amb la màxima determinació política en el seu impuls, la màxima fermesa i diligència en aquesta negociació del desplegament i el màxim rigor tècnic en la seva aplicació.
Simultàniament al camí de l’Estatut, en aquesta legislatura hem començat a fer un altre nou camí: el d’una nova relació de Catalunya amb Espanya.
Hem proposat un canvi de relació. Un canvi per superar la indiferència educada i interessada i que comporta una implicació exigent de Catalunya a Espanya.
En aquest sentit, hem exposat des de Catalunya una idea d’Espanya: l’Espanya plural, l’Espanya en xarxa. Però també l’Espanya de la diferència; l’Espanya Nació de nacions. Plural sí, però diferencial.
Inicialment, sense massa èxit. La reacció contrària va ser desproporcionada. Tots vostès recorden, com no, el boicot als productes i serveis d’empreses catalanes. I va passar perquè Catalunya havia fet una proposta agosarada.
És legítim que ens fem la pregunta de si es tractava d’una reacció guiada per la conjuntura política o no; més estructural.
És poc prudent voler donar una resposta apressada a aquest interrogant. Temps al temps.
En tot cas, seria bo que, un cop passada la tempesta, es poguessin tornar a plantejar qüestions que ara han semblat incòmodes, però que són vitals per a una Espanya que tingui futur.
Perquè, a veure si ens entenem, no es tracta d’un problema de Catalunya, sinó d’un problema d’Espanya.
Hi ha un problema espanyol i, en tot cas, el problema de Catalunya en forma part.
El problema és no haver-se pres la molèstia de renunciar a la còmoda visió de l’Espanya de sempre quan el país estava canviant de dalt a baix, fruit de l’èxit de l’Espanya de les autonomies.
La realitat d’Espanya ha canviat, però no han canviat prou ni la mentalitat ni la visió del país.
I això és el mateix que dir que Espanya està mancada d’un projecte assumit majoritàriament sobre quin ha de ser el seu esdevenidor. I no per culpa del president del Govern, ni del Govern.
Sempre he dit que difícilment es trobarà una solució satisfactòria a les aspiracions catalanes sense un projecte global espanyol de caràcter federal que sigui capaç d’integrar-les.
Des de Catalunya hem fet un primer pas: hem dit quina Espanya volíem. L’Estatut era també una manera de dir-ho.
Des de Catalunya volem una Espanya que reconegui la pluralitat nacional i que consideri realment les institucions d’autogovern de les seves nacions, nacionalitats i regions com a part indiscutible de l’Estat, amb un Senat que representi i expressi aquesta pluralitat institucional, amb una presència efectiva de les autonomies a les institucions europees i amb un sistema judicial adaptat a la realitat autonòmica.
Volem i tindrem una Espanya plural basada en un tracte fiscal just, que combini l’autonomia i la suficiència financera de les comunitats amb una solidaritat interterritorial equitativa. A igualtat d’esforç fiscal relatiu, igualtat de serveis bàsics.
Volem una Espanya plural que defensi i promogui com a una riquesa irrenunciable totes les seves llengües i les seves cultures.
També l’Estat espanyol, un Estat integrador i incloent, ha de defensar la llengua i la cultura catalanes. Com ho ha de fer amb el gallec i l’euskera.
El que estem demanant és una solidaritat cultural que l’Estat ha d’exercir generosament i activament.
Amb tot això, estic dient que el més lògic és que la iniciativa de construir una Espanya plural que reconegui i acomodi la seva diversitat hauria de ser una preocupació fonamental de l’Estat espanyol i que, en conseqüència, a ell li pertocaria prendre la iniciativa.
S’ha de reconèixer que ha estat així. I és fins i tot comprensible que després de la primera onada descentralitzadora hagi predominat el reflex conservador d’assentar els passos donats.
Però l’Espanya autonòmica té la seva pròpia lògica interna que demana l’adequació del conjunt de les institucions i de les polítiques de l’Estat a la pluralitat que ella mateixa ha fet aflorar. Amb el govern de José Luís Rodríguez Zapatero s’han començat a fer gestos i a prendre iniciatives pròpies d’aquesta nova visió d’Espanya.
Les reformes estatutàries en marxa contenen elements suficients de renovació profunda de la visió d’Espanya. Elements de renovació que permeten tenir l’esperança que s’acabarà enllestint el procés polític obert el 1978. O és que hi ha cap altre camí sensat?
Les forces polítiques espanyoles d’abast estatal han de pensar seriosament en les conseqüències que a mig termini tindria el rebuig de l’oferta generosa d’implicació exigent de Catalunya a Espanya.
Parlem un moment d’Europa.
Hi ha qui diu que hi ha un camí alternatiu a Espanya: el d’Europa. Plantejar-ho en aquests termes em sembla un error.
Faríem un mal servei al país si ens plantegéssim com a alternatives incompatibles les projeccions de Catalunya a Espanya i a Europa.
Catalunya ha d’estar a Europa amb Espanya, aprofitant tota la potència de l’Estat espanyol que és el nostre Estat.
I Catalunya ha d’estar a Europa amb la força de les seves institucions, de la seva societat civil, de les seves empreses i de les estratègies euroregionals compartides. Aquest és el camí que des de fa anys seguim cada cop amb més intensitat.
Quin ha estat el valor que hem afegit en aquesta legislatura a la nostra opció europeista?
Que hem fet política interioritzant la dimensió europea. Perquè és lògic. És lògic que les Autonomies, amb més competències, i l’Estatut ens en dóna una bona colla més, s’adaptin i adoptin les normatives europees. És lògic que en allò que afecta les comunitats autònomes, siguin els consellers autonòmics els qui representin el conjunt d’Espanya davant Europa.
He manifestat públicament, els darrers dies, el meu desig de seguir treballant per Catalunya en el marc dels reptes que Europa en general i la política euromediterrània en particular, tenen plantejats avui.
En resum, els he volgut esbossar cinc camins oberts en la direcció del canvi al llarg d’aquests mil dies de govern de progrés: el de l’alternança democràtica; el del catalanisme com a cultura cívica compartida, el del nou Estatut com a eina de l’autogovern; el de l’Espanya diferencial com a projecte necessari, el d’Europa en la nostra vida quotidiana.
Són cinc vectors d’un canvi de cultura política que s’està operant, i que, en perspectiva històrica, tot just hem iniciat.
Ara Catalunya, els seus ciutadans, han de decidir si seguim els camins oberts. És molt més que una decisió electoral. És una decisió que implica el compromís de la societat catalana amb el seu propi esdevenidor.
I vull fer referència al canvi en les polítiques concretes.
Fins ara els he parlat d’una acció de govern basada en un projecte i una idea ambiciosa, equitativa i equilibrada de Catalunya.
Un projecte que ja a l’octubre de 2004, durant el primer Debat d’Orientació de Política General, vaig identificar amb les exigències de la Catalunya dels 7 milions.
No és avui, ja ho he dit, el moment de fer un balanç exhaustiu del conjunt de l’obra del govern. Però sí que vull destacar algunes iniciatives, amb valor afegit, que afecten a qüestions de fons de la nostra societat. Són iniciatives plantejades no només per abordar la conjuntura sinó que tenen una projecció de més profunditat, de més llarg abast.
Tenen a veure amb l’educació, amb l’economia, amb la cohesió social i territorial, l’estratègia euroregional, i la planificació.
1.- Educació: Per primera vegada tenim un marc estable per definir una veritable política educativa.
Quan vaig optar a la presidència l’any 1999 vaig dir quines eren les meves tres prioritats: Educació, Educació, Educació. L’ordre d’importància no ha variat.
Un país val el que val la seva educació. Catalunya, des de les escoles municipals de l’any 1906, ho sap això. Des de l’inici del catalanisme del segle XX.
És l’educació i el saber, el coneixement, diem ara, el que fa avançar una societat cap a la igualtat i la competitivitat.
El Pacte Nacional per a l’Educació aprovat en aquesta legislatura no s’havia plantejat ni aconseguit en vint anys.
Marta Mata i Raimon Obiols han explicat sempre que la via era aquesta.
Aquest és el camí que han seguit, per exemple, a Finlàndia, on la llei d’educació és dels anys 70 i avui tenen un dels millors sistemes educatius d’Europa.
L’augment del pressupost destinat per la Generalitat a educació, aquests darrers anys, ha rondat el 15 % anual de mitjana.
Aquest augment era el que requerien decisions clau del govern en matèria educativa, com la implantació de la sisena hora diària a l’escola pública, la contractació de més de 5.200 nous mestres o la posada en funcionament de 1.051 aules d’acollida.
2. L’Acord Estratègic per la competitivitat. Hem situat la concertació amb els agents econòmics i socials com a vector de creixement.
I l’Acord Estratègic és l’instrument articulador d’una voluntat compartida amb empreses i sindicats.
A través dels òrgans de seguiment previstos a l’Acord, s’estan avaluant contínuament les noves necessitats. Per exemple: la immigració i el seu impacte a la competitivitat i a la cohesió social.
L’Acord Estratègic va executar, el 2005, un pressupost de 1.020 milions d’euros; i el 2006 n’hi ha 1.590 de previstos. Unes xifres que estan molt per sobre dels 2.100 que s’havien previst per als tres primer anys d’implantació de l’Acord.
Totes les mesures previstes s’han posat en marxa i més del 70% estan ja acomplertes.
3.- La Llei de Barris. Un referent a Espanya i Europa.
L’aplicació de la Llei de Barris s’ha traduït, ja a dia d’avui, en 58 projectes diferents a 45 ciutats catalanes, que donen forma i contingut a la proximitat.
Aquest projecte va camí de convertir-se en un referent a Europa.
No només pels recursos invertits. No només per l’encert i la voluntat d’establir una aliança entre Generalitat i Governs locals. És cert que els ajuntaments i la Generalitat han elaborat els projectes i controlaran la seva execució. Però no només els governs. També les associacions dels barris. Les entitats esportives i culturals. Tot el teixit social.
La llei de Barris no “crea” un marc de convivència. El que fa és construir capital social, trencar l’anonimat i el distanciament, i generar noves reciprocitats.
Els processos d’execució dels projectes acollits a la Llei de Barris seran llargs. Però també aquí la llavor ha arrelat.
Els prop de seixanta projectes aprovats constitueixen una llavor que també crea identitat.
Els parlo de la Catalunya que cal construir a través del subjecte, però sobretot del projecte. Del patriotisme cívic efectiu i no de la reivindicació nostàlgica.
Ciutats segures, barris nous i escoles dignes: aquest és el paradigma de les noves seguretats que avui construïm a través d’una nova relació entre els poders públics i la societat catalana.
4.- L’Euroregió
Aquest cap de setmana mateix els presidents de l’Euroregió ens adrecem als presidents dels governs francès i espanyol reclamant-los la presa de les decisions necessàries per superar el retard inexplicable del Tren de Gran Velocitat entre Montpeller i Perpinyà. Les previsions del govern francès, que parlen del 2030, són inacceptables. És una mostra més de l’encert del projecte de l’Euroregió.
L’Euroregió potser encara no és un èxit polític. I segurament no ho serà del tot mentre hi hagi qui pensi les relacions regionals a partir d’esquemes centre-perifèria.
Mirin, mentre les Cambres de Comerç i la resta d’organitzacions empresarials es pensin a si mateixes a nivell euroregional, i els Governs desenvolupin els seus mapes d’infrastructures en aquest nou marc territorial, l’Euroregió anirà endavant.
He dit en moltes ocasions que creia que la Comunitat Valenciana havia de ser dins del projecte. El President Camps sap quina és la meva opinió. I diria que la comparteix més del que ha expressat.
Celebro que els contactes institucionals que hem mantingut amb el Govern valencià, avui vinguin acompanyats de la progressiva articulació d’una plataforma empresarial.
Valoro molt la iniciativa presa pel Cercle d’Economia de Catalunya i l’Associació Valenciana d’Empresaris.
Fa uns mesos ja van mantenir una primera reunió a València. Fa pocs dies se’n va celebrar una altra a Barcelona.
Ens ha d’importar la localització i la xarxa. Aquesta és l’aposta guanyadora.
Aquesta ha de ser la nostra manera d’estar amb el sentit del temps i de la història, puix que a Europa les regions frontereres són les que creixen més.
Serem més forts a l’Europa multipolar, tindrem l’oportunitat de generar economies d’escala i tindrem una veu més forta a Madrid, o a París, i a Brusel•les.
Ho hem de fer perquè l’Euroregió, l’Arc Mediterrani o la Comunitat de Treball dels Pirineus són maneres adequades d’expressar la voluntat de la societat catalana de tenir un paper actiu en el procés d’integració europea.
I ho hem de fer perquè aquestes experiències de cooperació ens permetran avançar cap a una Espanya en xarxa, que doti de realitzacions pràctiques la nostra visió política i ens connecti amb els grans eixos europeus de transport.
5.- Un esforç planificador.
El Govern ha desenvolupat, en mil dies, una notable tasca planificadora per assentar les bases d’una Catalunya de més qualitat.
L’elaboració dels plans de protecció del litoral, del pla de l’energia, del pla de presons, tenim 5.000 places a les presons i 8.000 presoners, ara fem cinc presons noves, o del pla d’equipaments judicials. Aquests plans, dic, no només responien a demandes més o menys articulades, sinó a necessitats del país que feia anys que no trobaven resposta.
També era necessària la definició d’un pla d’infrastructures de transport terrestre, viàries i ferroviàries, que avui Catalunya té per primera vegada.
O l’elaboració del programa de sòl industrial, que ens permetrà desenvolupar 85 actuacions estratègiques al territori, amb un potencial per generar 200.000 llocs de treball.
Però no només hem planificat les infrastructures i el territori. També hem definit nous projectes i els hem començat a executar.
Catalunya, com a resultat de dècades d’una inversió pública insuficient, és un territori amb deficiències d’estructuració, mal dotat d’infraestructures en relació a la capacitat de la seva indústria i al seu potencial per esdevenir la plataforma d’entrada a Europa de mercats emergents.
Per exemple, l’Eix Transversal ruter encara no és autopista. I l’Eix Pirinenc no es pot comparar amb el francès.
Enfortir les vies transversals hauria de ser una ambició compartida per tota una generació. Perquè serà determinant per definir el paisatge econòmic, social i humà de la Catalunya del segon terç del segle XXI.
També és fonamental connectar la Catalunya interior amb el Port de Barcelona.
A través de l’Eix Transversal Ferroviari, aquests dos eixos: el transversal i el vertical estan ben enfocats per primera vegada en molts anys.
A la Regió Metropolitana, és cert que tenim dèficits importants, com el quart cinturó, que s’ha de fer. I el proper govern el farà. No sé si amb aquest nom o no, en tot cas salvaguardant la qualitat ambiental.
També és cert que estem construint la línia de metro més llarga d’Europa. El 2012, gràcies a l’enllaç L9-L12, el centre, la Fira i l’aeroport serà una realitat, i hem aconseguit decisions clau com l’ampliació de l’AP-7, la millora de la NII o la construcció, anys després, dels accessos al Port de Barcelona.
No vull insistir novament, perquè ja ho he fet molts cops, en la necessitat que Catalunya tingui un aeroport transoceànic. I tingui capacitat de gestionar-lo. N’ha parlat amb Iberia, Cat-Air i Vueling, i, evidentment, n’he parlat amb José Luís Rodríguez Zapatero.
AENA ha quedat exhausta financerament després de l’esforç de Madrid, un bilió de les antigues pessetes, i Barcelona mig bilió. Però el problema no és aquest. El problema és la gestió.
No és comprensible que algunes grans corporacions espanyoles puguin assumir la gestió d’aeroports arreu del món i nosaltres no puguem modificar sensiblement el model de gestió d’El Prat.
Sincerament: el ritme d’inversió i execució que estem desenvolupant demostra l’ambició del Govern.
Però també la voluntat que la participació de la Generalitat i d’agents privats en la gestió dels ports, els aeroports i el ferrocarril es tradueixi en una major eficàcia.
En tres anys hem posat les bases d’uns comptes públics sanejats que ens permeten encarar amb major solvència tots aquests reptes. Déu n’hi do el que ens hem proposat. Déu n’hi do el que hem posat en marxa en tres anys!
Acabo, he volgut que aquesta intervenció d’avui servís per començar a esbossar el que ha de ser una reflexió més ponderada i, si m’ho permeten, objectiva dels canvis en profunditat que, tant en la manera d’entendre Catalunya, com sobre les prioritats de la governació, han suposat els tres anys d’aquesta legislatura que acabarà el mes de novembre.
Moltes gràcies.
