El director dels Serveis Territorials d’Interior, Relacions Institucionals i Participació a l’Alt Pirineu i Aran, Àngel Joval, i l’alcalde de Vall de Cardós, Llorenç Sánchez, inauguraran dissabte el punt d’informació sobre la Guerra Civil i la postguerra a la Vall de Cardós, instal·lat a l’edifici de l’antic ajuntament de Ribera. El nou centre inclourà informació sobre l’estada del Batallón de Montaña Pirenaico durant els darrers mesos de la guerra, l’exili, l’arribada de refugiats de la Segona Guerra Mundial entre 1939 i 1944 i la construcció dels búnquers de la Línia de Defensa dels Pirineus. La museografia d’aquest punt d’informació està subvencionada per la Direcció General de la Memòria Democràtica (departament d’Interior, Relacions Institucionals i Participació).

 

Representants del Consell Comarcal i altres municipis de la comarca també assistiran a la inauguració del punt d’informació, que està integrat dins la Xarxa d’Espais de Memòria de Catalunya, impulsada per la Generalitat. L’objectiu d’aquest teixit és promoure la recuperació de la memòria històrica a través dels vestigis de la guerra, el patrimoni memorial i itineraris històrics que es conserven.

 

 

 

El punt d’informació sobre la guerra i la post-guerra a la Vall de Cardós inclourà plafons explicatius i documentació diversa sobre quatre àmbits temàtics:

El mes de març de 1938 es produeix l’enfonsament del front d’Aragó i les tropes rebels realitzen un ràpid avanç cap a Catalunya: el 3 d’abril cau Lleida, el 6 Balaguer, el 7 Tremp i l’11 Sort. El mateix dia, les primeres unitats d’exploració ja eren a Llavorsí inspeccionant les valls afluents de la Noguera Pallaresa. Cap al 20 d’abril de 1938, l’avenç s’aturà. Les unitats de l’exèrcit franquista es van retirar d’algunes zones conquerides, com Burg, Farrera, Tírvia o Ribera de Cardós i una secció de Brigadistes Internacionals que lluitaven al costat de la República els van recuperar.

 

La Vall de Cardós, però, no va viure combats notables. Les posicions republicanes aviat van ser ocupades pel Batalló de Muntanya Pirinenc que s’establia a les zones més elevades de les valls fins que, al febrer de 1939, es va retirar cap a França i Andorra.

 

 

Com a resultat del ràpid enfonsament del front d’Aragó, entre l’1 i el 15 d’abril de 1938, al Pirineu va viure un exili pràcticament simultani de població civil i unitats militars republicanes, des de la vall del Cinca fins a la Noguera Pallaresa i la Noguera de Cardós.

Del Pallars cap a l’Arieja, l’exili s’allargà, amb pauses i represes, durant gairebé vuit mesos. Al Pallars Sobirà, primer va predominar el pas pel port de Salau a la Vall d’Isil, i en algun cas també Marterat, a la capçalera de la vall de Cardós.

 

A les portes de l’hivern i davant la impossibilitat d’assegurar la seva seguretat a Catalunya, nombrosos grups de civils, dones, nens i gent gran, van fugir per ser acollits en centres d’internament per a refugiats del centre de França.  

 

 

El camins transfronterers de la Vall de Cardós, que ja havien servit per a l’exili republicà, van ser de nou transitats, però aquest cop de nord a sud entre els anys 1940 i 1944. Hi van passar centenars de persones que fugien de l’Europa ocupada pels nazis per salvar les seves vides o per incorporar-se als exèrcits aliats.

 

Aquest trànsit de persones, general a tot el Pirineu, va portar a Espanya prop de 90.000 persones. Les evasions per la Vall de Cardós van tenir unes característiques especials per l’existència, des de 1942, d’un centre de residència vigilada per a jueus a Aulus-les-Bains.  Alguns es van evadir fins a Espanya a través del port de Guiló, l’estany de Romedo o el pla de Boavi. Molts van ser detinguts per la Guàrdia Civil de Tavascan.

 

El final de la Guerra Civil no va acabar amb el control i la vigilància dels Pirineus. Durant la Segona Guerra Mundial i encara més enllà, es va mantenir una gran pressió militar sobre aquest territori i la seva població. A partir de 1940, van ser freqüents els rumors d’invasions per part d’alemanys i aliats i l’octubre de 1944, va començar la penetració cap a Espanya d’unitats guerrilleres espanyoles que un cop alliberat el sud de França volien enderrocar a Franco.

Davant aquests esdeveniments, el règim franquista va planificar la construcció d’una línia de més de 10.000 fortificacions defensives que dificultessin l’entrada d’exèrcits estrangers a través dels Pirineus.