El 3 de desembre de 1967, Louis Washkansky, un comerciant sud-africà, va ser el primer pacient del món a rebre un cor trasplantat. El cirurgià Christian Barnard (Beaufort West (República de Sud-àfrica), 1922 - Pafos (Xipre), 2001) va passar a la història de la medicina com el primer que aconseguia fer un trasplantament de cor en humans. Abans, metges com Norman Shumway havien fet una operació similar en animals, però no van gosar traslladar l’experiència en humans per por a les possibles infeccions. Barnard, al capdavant d’un equip de 20 metges de l’Hospital Groote Schuur, va trasplantar el cor d’una jove de 25 anys morta en accident de cotxe a Louis Washkansky, de 53 anys. Tot i arrossegar una malaltia cardíaca incurable i ser diabètic, el pacient va sobreviure al trasplantament durant 18 dies.
A l’Estat espanyol, el primer trasplantament de cor es va portar a terme l’any 1968 a l’Hospital La Paz de Madrid per l’equip del marquès de Villaverde. En aquella època la tècnica encara no estava massa estudiada i el pacient va morir poques hores després de l’operació.
El primer trasplantament amb èxit va arribar sis anys més tard (1984) a l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau de Barcelona, per l’equip del doctor Josep Ma. Caralps. Aquest es considera el primer procediment de trasplantament de cor a l’Estat, i és el que s’utilitza en els registres, català i espanyol, de trasplantament cardíac. En aquesta ocasió, el pacient va sobreviure nou mesos al trasplantament.
L’any 1982, l’administració sanitària de Catalunya va crear el Programa d’Atenció a la Insuficiència Renal, i l’any 1984, el Registre de Malalts Renals de Catalunya.
La necessitat d’obtenir més òrgans per a trasplantaments renals al llarg d’aquells anys era evident. Feia 25 anys (1959) que s’havia realitzat la primera diàlisi a l’Estat (que també es va fer a Catalunya) i els pacients amb insuficiència renal s’acumulaven a les llistes d’espera. Amb l’inici dels trasplantaments no renals es va demostrar la necessitat d’una nova organització que facilités la generació d’òrgans de donants. Consegüentment, el Departament de Salut va posar en funcionament l’any 1984 l’Organització Catalana de Trasplantaments (actual OCATT), també pionera.
L’organització es basa en la figura del coordinador de trasplantaments, en l’existència d’una xarxa d’hospitals autoritzats per a la generació i el trasplantament d’òrgans, i d’un laboratori d’histocompatibilitat. Aquesta posada en marxa va coincidir també amb la creació de la Societat Catalana de Trasplantaments, l’any 1984.
El doctor Josep Ma. Caralps es va llicenciar a Barcelona i va fer la residència a l’Hospital Maimònides de Nova York, on va participar en un programa experimental de trasplantament de cor en animals. Posteriorment, a Chicago, va assistir al segon i quart trasplantament de cor que es van fer al món, mentre que l’any 1984 va fer el primer trasplantament de cor a Catalunya.
Trasplantaments al món (segons el Registre mundial de trasplantaments de l’OMS)
65.511 trasplantaments renals (39% de donant viu)
20.366 trasplantaments de fetge (10% de donant viu)
5.313 trasplantaments de cor
3.050 trasplantaments de pulmó
2.551 trasplantaments de pàncrees
La ciclosporina
Amb la introducció de la ciclosporina, als anys 80, els trasplantaments van iniciar una segona i definitiva fase. La ciclosporina, un metabòlit del fong Tolypocladium, és la teràpia de base de qualsevol règim d’immunosupressió i s’administra a tots els pacients sotmesos a aquest tipus d’intervenció. Abans, s’utilitzaven conjuntament altres fàrmacs, com l’azatioprina o la prednisolona, però sense resultats tan eficaços.
Els resultats de la ciclosporina van impulsar la ràpida expansió d’unitats de trasplantaments i el rellançament de les intervencions, fins arribar al nivell actual de 40.000 trasplantaments anuals arreu del món. La ciclosporina també va permetre el trasplantament d’òrgans com ara el cor, el pàncrees, el pulmó o el fetge. Actualment, la ciclosporina es combina amb una nova generació de fàrmacs immunosupressors, com la rapamicina o el micofenolat de mofetil, que milloren substancialment la durada dels òrgans trasplantats i la qualitat de vida dels receptors.
