Els mapes són la forma en què ens formem la visió del món i aquesta visió no sempre ha estat objectiva. Els mapes han estat formes de poder i també han estat ideològics: la visió del món s'ha acostumat a fer des d'una visió eurocèntrica o Nordcèntrica. Per tant, un mapa no només la representació gràfica segons pautes científiques, sinó també segons pautes polítiques i econòmiques.
La projecció del món sobre un paper ha tendit a estar esbiaixada. Un dels sistemes més utilitzats de representació ha estat el de l'italià Mercator des del segle XVI, que centra el món a Europa, divideix el món en dues parts desiguals i tendeix a inflar les zones septrentionals en detriment de les equatorials. En definitiva, el Nord, tot i tenir poc més de la meitat de superfície del Sud (uns 100 milions de quilòmetres quadrats), apareix amb una superfície bastant més gran.
No va ser fins el 1974 que el cartògraf alemany Arno Peters va popularitzar el sistema que porta el seu nom per aproximar sobre el paper la realitat geogràfica, almenys pel que fa a la superfície dels territoris. Aquesta projecció redueix al màxim les deformacions a partir de la creació d'àrees, posicions i eixos iguals, que permeten ubicar correctament la posició dels països i donar-los unes dimensions més exactes.