14 de setembre de 2007

Discurs del president de la Generalitat en la inauguració del curs 2007/2008 a la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona

Les meves primeres paraules vull que siguin de felicitació i reconeixement als qui avui han rebut les distincions i els premis de la Universitat Rovira i Virgili i les distincions Jaume Vicens Vives a la qualitat docent que atorga el Consell Interuniversitari. Estic segur que tots ells han estat mereixedors d’aquests premis, i que són una bona representació dels universitaris, tant professors com estudiants, que estan compromesos en fer avançar el coneixement, la recerca i la docència de les nostres universitats.

Agraeixo també a la Universitat Rovira i Virgili i al seu Rector la seva invitació a participar en aquest acte que, com molt bé ha dit ell mateix, serveix des de fa anys com a inauguració del curs de tot el sistema universitari català.

Això és un bon signe d’un fet que vaig constatar en les entrevistes que la passada primavera vaig mantenir amb tots i cadascun dels rectors de les universitats públiques catalanes: la voluntat d’enfortir el sistema universitari, més enllà de vetllar pel bon funcionament i pels èxits de cada universitat.

Des de fa poc més d’un any està vigent el nou Estatut d’Autonomia de Catalunya que, en el seu article 172, defineix les competències que en matèria universitària i de recerca té la Generalitat.

Competències que, respectant escrupolosament l’autonomia de les universitats, ens permeten establir, dissenyar i desenvolupar una política universitària i una política de recerca i d’innovació rigorosa, coherent i ambiciosa. Aquest és un dels grans reptes que tenim plantejats si volem ser una societat avançada i competitiva.

Vull aprofitar aquesta oportunitat per traslladar-los la confiança del Govern de Catalunya en la nostra universitat, com a institució cabdal de la societat, i en la comunitat universitària, com a veritable protagonista dels processos educatius, de recerca i de transferència del coneixement.

La universitat a Catalunya ha demostrat en les  darreres dècades la seva capacitat de definir i implementar unes línies estratègiques de futur, i s’ha anat dotant d’uns instruments organitzatius i normatius potents i d’un capital humà altament qualificat, que li han permès respondre amb notable èxit a les exigències d’una societat en continu canvi i transformació.

Ara bé, no podem caure en el cofoisme, perquè la responsabilitat que les universitats tenen davant la societat és molt gran i per tant és necessària una alta dosis d’autoexigència.

La universitat, i amb ella tot el sistema, té encara un significatiu marge per millorar els seus resultats acadèmics; per superar cotes d’excel•lència en recerca i per transferir i difondre més intensament i extensament el coneixement científic, els avenços tecnològics i la producció cultural.

En realitat, tot això és l’essència del contracte social no escrit que existeix entre la pròpia universitat i la societat.

Ara bé, la universitat catalana en el seu conjunt necessita un nou dinamisme destinat a articular un sistema d’educació superior ben posicionat en el context universitari europeu.

El Govern de Catalunya, amb la mateixa autoexigència que demana a la universitat, està compromès a col•laborar en aquesta dinamització, i fins i tot a liderar-la, com a exponent de la seva confiança en el sistema universitari.

L’adaptació a l’Espai Europeu d’Educació Superior, tot i les incerteses que s’hagin pogut produir i s’estan produint en els últims temps, és, sens dubte, el gran desafiament que té per endavant la comunitat universitària del nostre país.

I és, alhora, la palanca de canvi per modernitzar i millorar la qualitat de l’oferta de títols acadèmics que fan les nostres universitats.

El Govern aposta amb rigor per l’assumpció per part del nostre sistema universitari dels principis que estructuren l’Espai Europeu d’Educació Superior.

Per això cal invertir recursos públics per adaptar els nostres centres i facultats als nous plantejaments metodològics i organitzatius i a les noves necessitats i possibilitats tecnològiques.

És per aquest motiu que el Govern, a proposta del Departament d’Innovació, Universitats i Empresa ha aprovat el nou Pla d’Inversions Universitàries 2007-2013, amb una dotació de quasi 635 milions d’euros.

Deixin-me fer una referència particular sobre aquest punt a la Universitat Rovira i Virgili, en atenció a que avui som a casa seva. D’aquests 635 milions que he esmentat, 77 milions del PIU són per aquesta universitat, 15 dels quals previstos pel nou campus de les Terres de l’Ebre, i 62 milions per a dues noves facultats, la nova escola d’infermeria i un edifici de serveis centrals.

El Pla d’Inversions Universitàries, complementat amb els augments de les dotacions per al funcionament ordinari de les universitats, ja acordat per l’anterior govern, suposa un esforç financer notable, que il•lustra fins a quin punt el Govern de Catalunya considera la universitat com una peça clau per al desenvolupament de la societat del coneixement i la millora de la competitivitat de la nostra economia.

I malgrat això, malgrat l’esforç inqüestionable que s’està fent, vostès em diran que això és insuficient.

I és cert; sempre els recursos públics són escassos.

I per això hem de tenir la imaginació per poder trobar fórmules o solucions que ajudin a trobar i activar recursos.

Des d’aquest punt de vista la col•laboració d’algunes administracions locals que s’impliquen en el finançament d’equipaments que no els toca fer és digna d’elogi i reconeixement. És clar que si tots empenyem en la mateixa direcció els objectius, per difícils i costosos que siguin, s’aconsegueixen abans.

Un dels principals reptes de futur del sistema universitari català davant el marc de l’EEES (Espai Europeu d’Educació Superior), és donar compliment a la definició dels criteris establerts per la LOU pel que fa al grau de demanda dels diferents estudis i les necessitats de la societat en l’educació superior universitària; a l’equilibri territorial i eficiència dels recursos materials i humans del sistema universitari català, el seu finançament i l’especialització i diversificació universitària.

La nova Llei Orgànica d’Universitats pot facilitar que l’oferta de titulacions neixi des de les pròpies universitats, que els hi donaran l’estructura i els continguts més adequats a les seves potencialitats i a les demandes socials i del sistema productiu.

L’administració haurà de vetllar, al seu torn, per la viabilitat acadèmica i social dels títols i per la seva qualitat docent i formativa, i per això el Govern fixarà uns criteris per tal de millorar l’eficiència del sistema.

 Estudiarem diverses possibilitats com

• La fusió de diverses titulacions d’un mateix àmbit

• La combinació entre diversos ensenyaments d’àmbits afins o complementaris

• La programació conjunta de titulacions entre diferents universitats

• O La concentració d’un determinat ensenyament en una única universitat o en més d’una.

Així mateix caldrà adequar les ofertes de titulacions a les demandes de la societat i al nombre d’estudiants.

El Comissionat per a Universitats i Recerca impulsarà un pla de mesures de foment dels estudis d’enginyeries i ciències experimentals amb l’objectiu d’incrementar el nombre d’estudiants i donar resposta a l’elevada demanda social.

En titulacions on l’oferta de places és inferior, com és el cas de Metges, Infermers i Mestres, s’incrementarà el nombre de places i s’impulsarà la creació de nous centres docents, també en els seus àmbits afins.

A més, per tal de garantir l’equitat treballem en l’establiment d’un programa propi de beques i préstecs que coincideixi amb la implantació del nou mapa de titulacions així com en revisar les fórmules d’aportació privada i la implicació de les universitats en la gestió i captació de recursos.

Dit això, faig una crida a la responsabilitat social i a l’autoexigència dels estudiants. El Govern ha de treballar per a que cap persona amb les capacitats necessàries es quedi fora de la universitat per manca de recursos; però alhora els estudiants, tots els estudiants, han de ser conscients de l’enorme esforç que la societat fa en el finançament dels seus estudis.

De fet per a les famílies és molt més gran el cost de portar un infant a l’escola bressol que no pagar els estudis dels fills universitaris.

I per tant la societat té dret a exigir als estudiants el màxim aprofitament dels  recursos que posem a la seva disposició.

L’altre gran tema dels quals els parlava és el de la governança de les universitats. En aquest aspecte hem de procurar l’enfortiment dels equips de govern de les universitats, incentivant si cal els perfils gestors i el reforçament del paper dels consells socials.

No vull finalitzar aquesta intervenció sense referir-me a la recerca.

L’impuls de la recerca es un dels eixos centrals de l’acció del Govern. Impuls que estem decidits que abasti des de la investigació duta a terme per un professor o una professora, passant per la realitzada pels grups de recerca, fins a la desenvolupada pels grans centres d’investigació, entesos tots ells com a conformants del sistema de recerca català.

En aquests moments estem en ple desenvolupament del Primer Pla de Recerca i Innovació de Catalunya 2005-2008, aprovat per l’anterior govern, que va representar la nítida plasmació de la voluntat del Govern de dotar els recursos necessaris per fer un salt endavant en el nostre sistema de R+D+I.

I que es veurà reflectit en el Pacte Nacional per la Recerca que hem proposat.

Aquesta aposta pel desenvolupament de la recerca s’ha convertit, igualment, en un dels nuclis centrals de l’acció política del Departament d’Innovació, Universitats i Empresa i, concretament, del Comissionat d’Universitats i Recerca.

Així, el pressupost que destinem a recerca s’ha duplicat en els darrers quatre anys.

L’objectiu fixat pel Pla de Govern és d’arribar a un 2% del PIB en R+D+i l’any 2010.

La voluntat és consolidar aquest fort creixement de la despesa en recerca, desenvolupament i innovació en els propers quatre anys.

Però, és més: amb la convicció que té el Govern de la necessitat  que la recerca bàsica i la recerca aplicada facin un gran salt històric a Catalunya, es dotaran els diferents plans d’infraestructures de recerca, en tres grans línies d’actuació:

1. l’impuls i millora de l’equipament científic i tecnològic de què disposen les universitats (i per tant de què disposaran els investigadors individuals i els grups de recerca i que constitueix la columna vertebral del nostre sistema de recerca i innovació);

2. la creació i potenciació de grans instal•lacions científiques i tecnològiques; i,

3. per últim, la voluntat d’avançar en un programa que promogui instal•lacions científiques en el territori, els parcs científics.

Precisament ahir varem inaugurar a Girona el nou edifici Jaume Casademont, el més significatiu del conjunt d’edificis que integraran el Parc Científic de la Universitat de Girona.

Estem convençuts de la necessitat de fer un gran esforç per millorar el sistema, més encara si tenim en compte la situació actual del nostre sistema universitari i la comparem amb el que succeeix a l’educació superior en els països europeus més avançats.

Perquè això sigui viable, i no quedi en un discurs retòric, el Govern ha decidit que és un objectiu polític clau incrementar els recursos públics que es destinen al funcionament ordinari del món universitari i de recerca de Catalunya.

Aquestes noves aportacions públiques aniran acompanyades de mesures a desenvolupar per les universitats amb la finalitat de millorar l’eficiència i l’eficàcia en la gestió de tots els  recursos; i, alhora, es fixaran  criteris mesurables de millora de la qualitat del sistema, la consecució dels quals implicarà la recepció de l’increment dels recursos.

Vull acabar la meva intervenció deixant palès que, aquesta voluntat política del Govern de millorar substancialment els recursos, neix de la nostra confiança en les universitats per acomplir les missions que la societat els ha encomanat i que podem sintetitzar en dues de fonamentals:

1. formar professionals ben preparats,

2. i produir, difondre i transferir coneixement científic, tecnològic i cultural al conjunt del sistema productiu i de la societat.

Missions a les quals el Govern afegeix dues més, perquè les considerem  elements nuclears del nostre model d’universitat,

• en primer lloc, la missió de formar ciutadanes i ciutadans i,

• en segon lloc, el paper transcendent que ha de jugar la universitat com a eina de cohesió social i de reequilibri territorial, i com a motor del desenvolupament econòmic.

Les universitats catalanes estan demostrant any rere any, amb l’esforç del seu professorat, dels seus investigadors i del seu personal d’administració i serveis, que és possible que la universitat faci front amb èxit a aquestes missions.

Els encoratjo a continuar treballant en aquesta línia, donant resposta a una de les característiques pròpies de tota universitat pública: la seva proximitat als problemes i demandes socials, la necessitat de garantir l’accés universal a una formació de qualitat i el ser peça fonamental de les institucions que aporten valor i coneixement al conjunt de la societat.